SEMINCI — Les mans que delimiten: crònica de la 69a edició de la Setmana de Cine de Valladolid
«Herrera confecciona un model relacional fugaç que gira al voltant de l’eix de la normalització d’una violència intrínseca a l’acte sexual i d’una vulneració de la voluntat femenina. El walk of shame d’Inés construeix, a través de la proximitat de la càmera a les seves faccions i moviments, una meditació silenciosa i ravatada sobre els esdeveniments ocorreguts fa uns pocs minuts».
Sasha escolta la veu que guia la col·locació de la cinta adhesiva blavosa que delimita l’espai on la jove col·locarà una de les seves obres. En un exercici observacional, el pla escollit per les austríaques Milena Czernovsky i Lilith Kraxner és, al seu torn, delimitat per la cinta adhesiva mentre Sasha selecciona, dins de la ficció, l’escena que ens permetrà observar. Amb la càmera estàtica como ancoratge i el fora de campo com terreny habitat, l’audiència, en silenci i present, escolta els moviments i les accions de les dones mentre la mirada es manté fixa en un llit desfet o una finestra que permet l’entrada d’una llum blanquinosa. El caràcter immòbil dels llargs plans seqüència i les seqüències como experiments que apel·len a la presència del públic conformen els gairebé vuitanta minuts de Bluish, la menció especial del jurat dins de la secció Alquimias. En un suggeridor pla de diversos minuts, Errol se’n va al llit després d’una nit de festa. Mentre observem la jove acotxar-se i col·locar-se els auriculars comença a sonar una veu que guia la meditació. Una mà apaga l’interruptor del llum i l’escena s’apaga. La veu continua i el pla es torna subjectiu, en la foscor darrera de les parpelles de la jove dorment.
Si el segon llargmetratge de les cineastes austríaques suposa una de les llampades d’aquesta 69a edició de la Seminci, celebrant els instants de la quotidianitat urbana que les joves capturen arran d’experiències pròpies, la ficcionalització de les vivències de la nord-americana Tracey Laymon converteix el seu Bob Trevino likes it en una espècie de biopic aferrat a melodies lacrimògenes i llocs comuns. Fent-se amb el premi del públic de la Secció Oficial Internacional, la penitència d’una figura paterna absent en el pla emocional recau en la jove Lily, endinsant-se en una sessió de teràpia on, dins dels codis de la comèdia, la professional acaba ofegada en llàgrimes. La tecnologia sosté un gran pes visual a través de xats de Facebook i la redacció de missatges de text en pantalla, cosa que permet a la jove establir una relació ambigua entre allò amistós i allò parental amb un home anomenat com el seu pare: Bob Trevino. Aquesta òptica alienígena sobre la found family culmina en la puntualització: «Basat en fets reals» mentre s’evidencia el valuós relat sobre el qual se cimenta la ficció amb una successió de captures de pantalla, fotografies i publicacions en xarxes socials.
