Crítica — Slow: Quan l’amor defuig els clixés

Des de temps immemorials, les històries d’amor en el cinema de vocació comercial han estat plenes de clixés, llocs comuns, prínceps blaus, mitges taronges i tabús, molts tabús dels quals no se sol parlar. Encara que ara comencin lentament a canviar algunes coses a la indústria, fins fa poc era gairebé impossible trobar històries romàntiques que qüestionessin el clàssic noi –jove i guapo– coneix noia –jove i guapa–. El sexe –de vegades el·líptic, de vegades explícit– era un ingredient fonamental per a la recepta i, fins i tot en els exemples més càndids, l’escena central del film era l’inevitable petó entre la parella protagonista, estereotípica i, per descomptat, heterosexual. Que encara queda molta feina a fer pel que fa a l’ampliació d’imaginaris romàntics és un fet inqüestionable, però també ho és –per sort– que a poc a poc van sorgint exemples d’històries d’amor que escapen d’allò convencional.

La directora lituana Marija Kavtaradze ens ofereix en el seu segon llargmetratge –el primer estrenat en cinemes del nostre país– una d’aquelles històries que qüestionen els convencionalismes i s’atreveixen a trencar un dels principals tabús al cinema: l’aparició de personatges asexuals. Slow narra la relació entre Elena, ballarina contemporània, i Dovydas, traductor de llenguatge de signes. Des que es coneixen per motius laborals –Dovydas tradueix a llengua de signes una de les classes de dansa que imparteix Elena–, sorgeix entre tots dos una complicitat especial, i una cosa que va començar com una amistat s’acaba convertint en una relació romàntica. Però què passa en aquests casos quan una de les dues persones implicades no té el més mínim interès a mantenir relacions sexuals?