Crítica — Slow: Quan l’amor defuig els clixés

Des de temps immemorials, les històries d’amor en el cinema de vocació comercial han estat plenes de clixés, llocs comuns, prínceps blaus, mitges taronges i tabús, molts tabús dels quals no se sol parlar. Encara que ara comencin lentament a canviar algunes coses a la indústria, fins fa poc era gairebé impossible trobar històries romàntiques que qüestionessin el clàssic noi –jove i guapo– coneix noia –jove i guapa–. El sexe –de vegades el·líptic, de vegades explícit– era un ingredient fonamental per a la recepta i, fins i tot en els exemples més càndids, l’escena central del film era l’inevitable petó entre la parella protagonista, estereotípica i, per descomptat, heterosexual. Que encara queda molta feina a fer pel que fa a l’ampliació d’imaginaris romàntics és un fet inqüestionable, però també ho és –per sort– que a poc a poc van sorgint exemples d’històries d’amor que escapen d’allò convencional.

La directora lituana Marija Kavtaradze ens ofereix en el seu segon llargmetratge –el primer estrenat en cinemes del nostre país– una d’aquelles històries que qüestionen els convencionalismes i s’atreveixen a trencar un dels principals tabús al cinema: l’aparició de personatges asexuals. Slow narra la relació entre Elena, ballarina contemporània, i Dovydas, traductor de llenguatge de signes. Des que es coneixen per motius laborals –Dovydas tradueix a llengua de signes una de les classes de dansa que imparteix Elena–, sorgeix entre tots dos una complicitat especial, i una cosa que va començar com una amistat s’acaba convertint en una relació romàntica. Però què passa en aquests casos quan una de les dues persones implicades no té el més mínim interès a mantenir relacions sexuals?

Com ja ens indica el títol del film –Slow–, la mirada de Kavtaradze sobre la relació dels protagonistes és cautelosa i assossegada, presta atenció als petits gestos, al llenguatge del cos i a les converses aparentment banals. La càmera es mou tot el temps  –sí, fins i tot en plans que podrien ser estàtics–, però ho fa sempre de manera subtil i orgànica, sense piruetes estilístiques, estridències ni virtuosismes,  característiques que aquesta posada en escena comparteix amb Elena i la seva manera de ballar. Una manera de ballar que escapa dels academicismes i que parla, sobretot, de la manera com ens relacionem amb el món, amb el nostre cos, amb el cos dels altres. Perquè Elena utilitza el ball justament per a això: per expressar-se i relacionar-se, per demostrar a la seva mare que, encara que segons els cànons “no tingui cos de ballarina”, es dedicarà al que més desitja a la vida, desafiant el que sigui necessari.

I si Elena utilitza la dansa per comunicar-se, Dovydas té la capacitat de la traducció, perquè la sordesa del seu germà el va portar a estudiar llenguatge de signes, cosa que va acabar convertint en el seu ofici. Elena a la seva feina fa servir tot el cos, ell les mans i la cara. Elena és una dona que gaudeix amb el sexe, Dovydas és asexual. Elena és impulsiva, Dovydas és reflexiu. Elena és sociable, Dovydas és introvertit. Tots dos senten atracció per l’altre, però haurien de trobar la manera d’estar junts. Però què vol dir estar junts? I, sobretot, per què només pot haver-hi una manera d’estar junts? Qui ho dictamina?