Crítica — Tengo sueños eléctricos: Pare no n’hi ha més que un
Valentina Maurel compon una valenta, i arriscadíssima, òpera prima sobre una adolescent que busseja en les turbulentes aigües del món adult de la mà del seu conflictiu pare. Una història d'amor i violència que recorda el cinema físic, i visceral, de Maurice Pialat.
Tengo sueños eléctricos
Any 2023
País
Costa Rica
França
Bèlgica
Direcció Valentina Maurel
Guió Valentina Maurel
Producció
Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres
Repartiment
Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García
Fotografia Nicolás Wong
Muntatge Bertrand Conard
Distribució Sideral
Durada 104 min
Data d'estrena 2 de febrer de 2023
Sinopsi
Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.
Tengo sueños eléctricos
Any 2023
País
Costa Rica
França
Bèlgica
Direcció Valentina Maurel
Guió Valentina Maurel
Producció
Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres
Repartiment
Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García
Fotografia Nicolás Wong
Muntatge Bertrand Conard
Distribució Sideral
Durada 104 min
Data d'estrena 2 de febrer de 2023
Sinopsi
Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.
La impressionant i inquietant òpera prima de la cineasta franco-costa-riquenya Valentina Maurel podria haver-se titulat Vincles ferotges, com la famosa obra d’autoficció en què Vivian Gornick disseccionava la turbulenta relació amb la seva mare. En el llibre de Gornick, els traumes del passat afloraven a partir dels diàlegs que l’autora i la seva anciana mare entaulaven durant llargs passejos per Nova York, mentre que en la pel·lícula de Maurel allò físic substitueix allò verbal, i el cop (o el puny) el comentari enverinat o el retret. Hi ha molt de cine de Maurice Pialat en Tengo sueños eléctricos, en especial ―i òbviament, per haver-hi una protagonista adolescent― de l’obra mestra que és A nuestros amores. Maurel, com Pialat, mostra l’amor (en aquest cas el paternofilial) com una lluita física, com un duel entre dues persones que, tot i que s’estimen, són també contrincants i adversaris vitals.
