FILMS

Crítica — Tengo sueños eléctricos: Pare no n’hi ha més que un

Valentina Maurel compon una valenta, i arriscadíssima, òpera prima sobre una adolescent que busseja en les turbulentes aigües del món adult de la mà del seu conflictiu pare. Una història d'amor i violència que recorda el cinema físic, i visceral, de Maurice Pialat.

María Adell Carmona

Tengo sueños eléctricos

Any 2023

País Costa Rica
França
Bèlgica

Direcció Valentina Maurel

Guió Valentina Maurel

Producció Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres

Repartiment Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García

Fotografia Nicolás Wong

Muntatge Bertrand Conard

Distribució Sideral

Durada 104 min

Data d'estrena 2 de febrer de 2023

Sinopsi

Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.

Tengo sueños eléctricos

Any 2023

País Costa Rica
França
Bèlgica

Direcció Valentina Maurel

Guió Valentina Maurel

Producció Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres

Repartiment Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García

Fotografia Nicolás Wong

Muntatge Bertrand Conard

Distribució Sideral

Durada 104 min

Data d'estrena 2 de febrer de 2023

Sinopsi

Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.

La impressionant i inquietant òpera prima de la cineasta franco-costa-riquenya Valentina Maurel podria haver-se titulat Vincles ferotges, com la famosa obra d’autoficció en què Vivian Gornick disseccionava la turbulenta relació amb la seva mare. En el llibre de Gornick, els traumes del passat afloraven a partir dels diàlegs que l’autora i la seva anciana mare entaulaven durant llargs passejos per Nova York, mentre que en la pel·lícula de Maurel allò físic substitueix allò verbal, i el cop (o el puny) el comentari enverinat o el retret. Hi ha molt de cine de Maurice Pialat en Tengo sueños eléctricos, en especial ―i òbviament, per haver-hi una protagonista adolescent de l’obra mestra que és A nuestros amores. Maurel, com Pialat, mostra l’amor (en aquest cas el paternofilial) com una lluita física, com un duel entre dues persones que, tot i que s’estimen, són també contrincants i adversaris vitals. 

“ÉS, FINS A CERT PUNT, UN RELAT INICIÀTIC (ENCARA QUE ABSOLUTAMENT PERTORBADOR I A CONTRACORRENT) PROTAGONITZAT PER UNA ADOLESCENT, EVA, QUE, DESPRÉS DEL DIVORCI DELS SEUS PARES, NO TROBA EL SEU LLOC AL MÓN”

Com A nuestros amores, Tengo sueños eléctricos és, fins a cert punt, un relat iniciàtic (encara que absolutament pertorbador i a contracorrent) protagonitzat per una adolescent, Eva, que, després del divorci dels seus pares, no troba el seu lloc al món. Res ni ningú és el que sembla en aquest film que aposta per trencar, des de la seva primera escena brutal, les expectatives dels espectadors davant una obra que, en aparença, navega entre el drama familiar i el relat de trànsit a la maduresa. El rostre sagnant de Martín, el pare d’Eva, després de colpejar-se el cap contra la paret en l’escena que obri el film, funciona com un primer avís a navegants, però ni tan sols aquesta imatge la d’un pare que perd, literalment, el cap davant les seves filles permet esbrinar què vindrà després. Daniela Marín Navarro guanyadora del premi a millor actriu en Locarno, festival en què Reinaldo Amien també va guanyar el premi a millor actor per la interpretació de Martín presenta Eva com una adolescent esquerpa i esquiva (tan com el gat del qual sa mare vol desfer-se’n) y, tanmateix, travessada per un desig tumultuós, desesperat, i que desemboca en una relació eròtica amb un amic del seu pare, molt més gran que ella. Maurel filma la primera trobada sexual entre la parella de forma directa, sense contemplacions, en una escena que combina un erotisme latent i una evident incomoditat. La cineasta no jutja els personatges, ni tampoc les seves accions, però al llarg del film deixa clar que les experiències viscudes per Eva el sexe prematur amb algú que li dobla l’edat, el flirteig amb les drogues o l’alcohol, la manera en què afronta, i pateix, el problema de salut mental del seu pare constitueixen l’evidència d’alguna cosa que no encaixa: una adolescent que està en un lloc que no li correspon, en el món (trist, desesperançat, brutal) dels adults. 

Maurel composa un film eminentment tàctil, pegat al rostre i a la pell dels seus protagonistes, on la càmera mostra que la relació entre Eva i el seu pare continua sent ―potser com quan encara era petita― una relació marcada pel joc, la complicitat i una connexió física que va més enllà d’allò verbal. La qüestió és fins a quin punt arriba aquesta relació física o, més concretament, en quin moment la carícia es transforma en manotada, o l’abraçada en una violenta estirada de cabells. És en aquesta qüestió, en la d’una protagonista que encara es troba en la frontera de la infància, però que ha d’enfrontar-se prematurament a les complexitats d’una vida adulta marcada pel trauma i la malaltia mental, on Tengo sueños eléctricos s’alinea, al menys temàticament, amb aquesta altra joia del cine independent que és Aftersun. Maurel, amb tot, s’allunya del llenguatge al·legòric i líric de Charlotte Wells per descriure aquest vincle ferotge entre pare i filla des d’una frontalitat desarmant, i des d’un naturalisme que té en allò físic en la col·lisió entre cossos, en el soroll sec d’una bufetada, en l’eco sord d’un insult que reverbera en l’aire el seu principal atractiu. Hi ha alguna cosa que resulta desoladora, encara que profundament bonica, en els dos plans finals del film de Maurel; dos primers plans en què pare i filla es miren, en un possible gest de reconeixement, però que també apunten una idea que sobrevola el film, com una maledicció: l’herència familiar com una càrrega insuportable, i aquest cicle interminable d’errors i traumes que acaben passant, inevitablement, de pares a fills. 

CRÍTICA TOP 10 Valentina Maurel

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FILMS

Crítica

"A pulmón: Capbussar-se al mar amb les directores basques"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía bussegen a l'esplèndida realitat de les directores basques del segle XXI en un documental que és alhora una recerca i un descobriment.

FILMS

Crítica

"Club Zero: Alimentació inconscient"

En Club Zero, l'actriu Mia Wasikowska encarna una professora de nutrició amb un perillós pla per al seu alumnat.

FILMS

Crítica

"Tratamos demasiado bien a las mujeres: Carmen Machi, Àngel exterminador amb vestit de núvia"

La dissenyadora de vestuari Clara Bilbao debuta en la direcció amb una arriscada proposta que compta amb un repartiment estel·lar en què destaca Carmen Machi en un paper sorprenent. Tot...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE