Crítica — Tengo sueños eléctricos: Pare no n’hi ha més que un

La impressionant i inquietant òpera prima de la cineasta franco-costa-riquenya Valentina Maurel podria haver-se titulat Vincles ferotges, com la famosa obra d’autoficció en què Vivian Gornick disseccionava la turbulenta relació amb la seva mare. En el llibre de Gornick, els traumes del passat afloraven a partir dels diàlegs que l’autora i la seva anciana mare entaulaven durant llargs passejos per Nova York, mentre que en la pel·lícula de Maurel allò físic substitueix allò verbal, i el cop (o el puny) el comentari enverinat o el retret. Hi ha molt de cine de Maurice Pialat en Tengo sueños eléctricos, en especial ―i òbviament, per haver-hi una protagonista adolescent― de l’obra mestra que és A nuestros amores. Maurel, com Pialat, mostra l’amor (en aquest cas el paternofilial) com una lluita física, com un duel entre dues persones que, tot i que s’estimen, són també contrincants i adversaris vitals. 

Com A nuestros amores, Tengo sueños eléctricos és, fins a cert punt, un relat iniciàtic (encara que absolutament pertorbador i a contracorrent) protagonitzat per una adolescent, Eva, que, després del divorci dels seus pares, no troba el seu lloc al món. Res ni ningú és el que sembla en aquest film que aposta per trencar, des de la seva primera escena brutal, les expectatives dels espectadors davant una obra que, en aparença, navega entre el drama familiar i el relat de trànsit a la maduresa. El rostre sagnant de Martín, el pare d’Eva, després de colpejar-se el cap contra la paret en l’escena que obri el film, funciona com un primer avís a navegants, però ni tan sols aquesta imatge ―la d’un pare que perd, literalment, el cap davant les seves filles― permet esbrinar què vindrà després. Daniela Marín Navarro ―guanyadora del premi a millor actriu en Locarno, festival en què Reinaldo Amien també va guanyar el premi a millor actor per la interpretació de Martín― presenta Eva com una adolescent esquerpa i esquiva (tan com el gat del qual sa mare vol desfer-se’n) y, tanmateix, travessada per un desig tumultuós, desesperat, i que desemboca en una relació eròtica amb un amic del seu pare, molt més gran que ella. Maurel filma la primera trobada sexual entre la parella de forma directa, sense contemplacions, en una escena que combina un erotisme latent i una evident incomoditat. La cineasta no jutja els personatges, ni tampoc les seves accions, però al llarg del film deixa clar que les experiències viscudes per Eva ―el sexe prematur amb algú que li dobla l’edat, el flirteig amb les drogues o l’alcohol, la manera en què afronta, i pateix, el problema de salut mental del seu pare― constitueixen l’evidència d’alguna cosa que no encaixa: una adolescent que està en un lloc que no li correspon, en el món (trist, desesperançat, brutal) dels adults. 

Maurel composa un film eminentment tàctil, pegat al rostre i a la pell dels seus protagonistes, on la càmera mostra que la relació entre Eva i el seu pare continua sent ―potser com quan encara era petita― una relació marcada pel joc, la complicitat i una connexió física que va més enllà d’allò verbal. La qüestió és fins a quin punt arriba aquesta relació física o, més concretament, en quin moment la carícia es transforma en manotada, o l’abraçada en una violenta estirada de cabells. És en aquesta qüestió, en la d’una protagonista que encara es troba en la frontera de la infància, però que ha d’enfrontar-se prematurament a les complexitats d’una vida adulta marcada pel trauma i la malaltia mental, on Tengo sueños eléctricos s’alinea, al menys temàticament, amb aquesta altra joia del cine independent que és Aftersun. Maurel, amb tot, s’allunya del llenguatge al·legòric i líric de Charlotte Wells per descriure aquest vincle ferotge entre pare i filla des d’una frontalitat desarmant, i des d’un naturalisme que té en allò físic ―en la col·lisió entre cossos, en el soroll sec d’una bufetada, en l’eco sord d’un insult que reverbera en l’aire― el seu principal atractiu. Hi ha alguna cosa que resulta desoladora, encara que profundament bonica, en els dos plans finals del film de Maurel; dos primers plans en què pare i filla es miren, en un possible gest de reconeixement, però que també apunten una idea que sobrevola el film, com una maledicció: l’herència familiar com una càrrega insuportable, i aquest cicle interminable d’errors i traumes que acaben passant, inevitablement, de pares a fills.