FILMS

Crítica — Tengo sueños eléctricos: Pare no n’hi ha més que un

Valentina Maurel compon una valenta, i arriscadíssima, òpera prima sobre una adolescent que busseja en les turbulentes aigües del món adult de la mà del seu conflictiu pare. Una història d'amor i violència que recorda el cinema físic, i visceral, de Maurice Pialat.

María Adell Carmona

Tengo sueños eléctricos

Any 2023

País Costa Rica
França
Bèlgica

Direcció Valentina Maurel

Guió Valentina Maurel

Producció Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres

Repartiment Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García

Fotografia Nicolás Wong

Muntatge Bertrand Conard

Distribució Sideral

Durada 104 min

Data d'estrena 2 de febrer de 2023

Sinopsi

Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.

Tengo sueños eléctricos

Any 2023

País Costa Rica
França
Bèlgica

Direcció Valentina Maurel

Guió Valentina Maurel

Producció Wrong Men North
Geko Films
Tres tigres

Repartiment Daniela Marín Navarro
Reinaldo Amien
Vivian Rodríguez
Adriana Castro García

Fotografia Nicolás Wong

Muntatge Bertrand Conard

Distribució Sideral

Durada 104 min

Data d'estrena 2 de febrer de 2023

Sinopsi

Eva, una noia de 16 anys, viu amb la seva mare i la seva germana petita després del divorci dels seus pares. La incomoditat amb la nova situació, i el rancor cap a la seva mare, la fan anunciar que vol viure amb el seu pare, Martín, un escriptor carismàtic, però amb un caràcter tumultuós i una vida absolutament desordenada. Eva començarà a entrar en el món adult i complicat de Martín, sense adonar-se de les conseqüències que això comportarà.

La impressionant i inquietant òpera prima de la cineasta franco-costa-riquenya Valentina Maurel podria haver-se titulat Vincles ferotges, com la famosa obra d’autoficció en què Vivian Gornick disseccionava la turbulenta relació amb la seva mare. En el llibre de Gornick, els traumes del passat afloraven a partir dels diàlegs que l’autora i la seva anciana mare entaulaven durant llargs passejos per Nova York, mentre que en la pel·lícula de Maurel allò físic substitueix allò verbal, i el cop (o el puny) el comentari enverinat o el retret. Hi ha molt de cine de Maurice Pialat en Tengo sueños eléctricos, en especial ―i òbviament, per haver-hi una protagonista adolescent de l’obra mestra que és A nuestros amores. Maurel, com Pialat, mostra l’amor (en aquest cas el paternofilial) com una lluita física, com un duel entre dues persones que, tot i que s’estimen, són també contrincants i adversaris vitals. 

“ÉS, FINS A CERT PUNT, UN RELAT INICIÀTIC (ENCARA QUE ABSOLUTAMENT PERTORBADOR I A CONTRACORRENT) PROTAGONITZAT PER UNA ADOLESCENT, EVA, QUE, DESPRÉS DEL DIVORCI DELS SEUS PARES, NO TROBA EL SEU LLOC AL MÓN”

Com A nuestros amores, Tengo sueños eléctricos és, fins a cert punt, un relat iniciàtic (encara que absolutament pertorbador i a contracorrent) protagonitzat per una adolescent, Eva, que, després del divorci dels seus pares, no troba el seu lloc al món. Res ni ningú és el que sembla en aquest film que aposta per trencar, des de la seva primera escena brutal, les expectatives dels espectadors davant una obra que, en aparença, navega entre el drama familiar i el relat de trànsit a la maduresa. El rostre sagnant de Martín, el pare d’Eva, després de colpejar-se el cap contra la paret en l’escena que obri el film, funciona com un primer avís a navegants, però ni tan sols aquesta imatge la d’un pare que perd, literalment, el cap davant les seves filles permet esbrinar què vindrà després. Daniela Marín Navarro guanyadora del premi a millor actriu en Locarno, festival en què Reinaldo Amien també va guanyar el premi a millor actor per la interpretació de Martín presenta Eva com una adolescent esquerpa i esquiva (tan com el gat del qual sa mare vol desfer-se’n) y, tanmateix, travessada per un desig tumultuós, desesperat, i que desemboca en una relació eròtica amb un amic del seu pare, molt més gran que ella. Maurel filma la primera trobada sexual entre la parella de forma directa, sense contemplacions, en una escena que combina un erotisme latent i una evident incomoditat. La cineasta no jutja els personatges, ni tampoc les seves accions, però al llarg del film deixa clar que les experiències viscudes per Eva el sexe prematur amb algú que li dobla l’edat, el flirteig amb les drogues o l’alcohol, la manera en què afronta, i pateix, el problema de salut mental del seu pare constitueixen l’evidència d’alguna cosa que no encaixa: una adolescent que està en un lloc que no li correspon, en el món (trist, desesperançat, brutal) dels adults. 

Maurel composa un film eminentment tàctil, pegat al rostre i a la pell dels seus protagonistes, on la càmera mostra que la relació entre Eva i el seu pare continua sent ―potser com quan encara era petita― una relació marcada pel joc, la complicitat i una connexió física que va més enllà d’allò verbal. La qüestió és fins a quin punt arriba aquesta relació física o, més concretament, en quin moment la carícia es transforma en manotada, o l’abraçada en una violenta estirada de cabells. És en aquesta qüestió, en la d’una protagonista que encara es troba en la frontera de la infància, però que ha d’enfrontar-se prematurament a les complexitats d’una vida adulta marcada pel trauma i la malaltia mental, on Tengo sueños eléctricos s’alinea, al menys temàticament, amb aquesta altra joia del cine independent que és Aftersun. Maurel, amb tot, s’allunya del llenguatge al·legòric i líric de Charlotte Wells per descriure aquest vincle ferotge entre pare i filla des d’una frontalitat desarmant, i des d’un naturalisme que té en allò físic en la col·lisió entre cossos, en el soroll sec d’una bufetada, en l’eco sord d’un insult que reverbera en l’aire el seu principal atractiu. Hi ha alguna cosa que resulta desoladora, encara que profundament bonica, en els dos plans finals del film de Maurel; dos primers plans en què pare i filla es miren, en un possible gest de reconeixement, però que també apunten una idea que sobrevola el film, com una maledicció: l’herència familiar com una càrrega insuportable, i aquest cicle interminable d’errors i traumes que acaben passant, inevitablement, de pares a fills. 

CRÍTICA TOP 10 Valentina Maurel

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

FILMS

Crítica

"On the Go: Una road-movie queer, arriscada i lliure"

Utilitzant com a punt de partida la pel·lícula del 1982 'Corridas de alegría' de Gonzalo García-Pelayo, Maria Gisèle Royo i Julia de Castro construeixen una road-movie fresca i desinhibida. Un...

FILMS

Crítica

"La madre de todas las mentiras: Les imatges perdudes de les revoltes dels anys vuitanta al Marroc"

A través de la construcció familiar d'una maqueta del barri on van créixer, la directora revifa la memòria col·lectiva de tot un país.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE