Crítica — The Architect: Distopia habitacional

Constitució Espanyola

Article 47

Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

El fet que l’encariment de l’habitatge a les grans ciutats s’està convertint en un problema urgent, sobretot per als estrats socials més desfavorits, ja forma part d’una dolorosa quotidianitat, i no tant d’una d’aquelles distòpies futures ubicades en un món llunyà. Aquesta és la premissa de la qual parteix The Architect, minisèrie noruega de quatre episodis dirigida per Kerren Lumer-Klabbers que va obtenir una menció especial a la millor sèrie en la darrera edició del Festival de Berlín. Ambientada en Oslo, en un futur inquietantment proper, la sèrie ens mostra una ciutat on el problema de l’habitatge és tan greu que la majoria de gent –encara que tingui feina– és incapaç de tenir accés a un apartament. Aquesta és la situació en què es troba Julie, una jove llicenciada que treballa en un despatx d’arquitectes amb un sou d’ajudant que només li permet viure en un garatge compartit amb un munt de desconeguts, reduint la seva intimitat a 20 metres quadrats delimitats per una miserable cortina. La vergonya, la frustració i la sensació de fracàs l’obliguen a ocultar aquestes circumstàncies als seus companys de feina, entre ells, el seu ex Marcus, nou fitxatge estrella del despatx d’arquitectes. Ironies de la vida: la pobre Julie dedica la vida a dissenyar espais per a ser habitats, però no pot aspirar a viure en un habitatge digne perquè el seu sou no li ho permet.

La ciutat retratada per Lumer-Klabbers representa, sens dubte, el triomf inqüestionable de la corrupció, l’especulació, la gentrificació i el capitalisme més salvatge, però també el fracàs absolut de l’ésser humà com a espècie. Una ciutat apta per al consum, però no per a la vida. Una ciutat de preus prohibitius on un algoritme s’encarregarà de determinar si pots tenir o no accés a una hipoteca. Una ciutat on l’anomenada “arquitectura social” no es més que una tireta en una cama gangrenada, maquillatge que pretén ocultar sota la catifa les desigualtats i deficiències d’una societat que res té de justa i igualitària. Una ciutat repleta de drons que passegen gossos o reparteixen regals d’aniversari. Una ciutat on no es pot estar en l’espai públic sense consumir: un cafè, un smoothie, un sandvitx, el que sigui. Per què surts de casa si no és per generar un benefici econòmic al sistema? Com era d’esperar, l’ombra de Black Mirror és allargada. Els pitjors vaticinis sobre el futur semblen complir-se i els avanços tecnològics només augmenten les desigualtats econòmiques, perjudicant la classe obrera sense pietat. 

Lluny d’oferir una imatge idíl·lica dels països nòrdics, The Architect recalca els aspectes més incòmodes de la seva societat: la fredor, la progressiva deshumanització dels habitants d’una ciutat pràcticament inhabitable on la supervivència sembla estar reservada només a qui no té escrúpols, a qui no dubta a trepitjar qui calgui per poder aspirar a una vida una mica millor, potser, si hi ha sort, inclús a un apartament de 20 metres quadrats als afores de la ciutat. Per això Julie, víctima de la desesperació, es veu obligada a transformar-se i a renunciar als seus principis. Uns principis que, en una societat com la que The Architect ens mostra, serveixen per a ben poc.