Crítica — The mother of all lies

Com La imagen perdida (2013) de Rithy Panh, la pel·lícula en què clarament s’inspira, The Mother of All Lies també es construeix al voltant de l’absència d’unes imatges claus, aquelles que haurien d’atresorar la memòria familiar de la directora, Asmae El Moudir. La seva àvia Zahra ha prohibit la presència de fotografies familiars a la casa per raons que en principi se’ns escapen. Per compensar-ho, l’Asmae decideix construir amb el seu pare Mohamed una maqueta detallada del carrer i el barri de Casablanca on van créixer, que omplen amb figuretes d’argila de veïns i coneguts. Aquest procés de recreació d’una realitat concreta en un moment concret esdevé un objectiu en ell mateix. El Moudir entrevista familiars i gent del barri per poder elaborar el seu treball, tot aprofitant que l’elaboració de la maqueta exerceix un efecte catalitzador que esperona records arraconats de tan dolorosos o reprimits per la por. A través d’aquesta representació vicària del barri de la seva infantesa i els seus habitants, la directora acaba evocant uns esdeveniments concrets, la memòria dels quals s’havia esborrat o negat, les anomenades revoltes del pa que van agitar la ciutat marroquina l’any 1981 en protesta per l’augment dels preus dels aliments bàsics, unes manifestacions que van ser brutalment reprimides pel govern, amb tortures i assassinats massius. 

En aquest documental que mostra fins a quin punt la memòria personal i familiar pot estar entrellaçada amb la col·lectiva, la directora es posiciona des d’una perspectiva clara. Davant de la figura autoritària i agra de l’àvia, que ha convertit la repressió en el seu mur protector davant del desconsol i la impotència que li generen els records d’aquells fets, El Moudir adopta una posició assertiva i empàtica que li permet convertir el seu projecte cinematogràfic en un desllorigador d’aquest trauma alhora íntim i històric.