Canes 2024 — ‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes

Coralie Fargeat eleva el body horror a un nou estadi amb The Substance, una de les pel·lícules més extremes mai vistes a Canes. Guanyadora del premi a la millor direcció a Sitges 2017 per Revenge, una reivindicable actualització del rape & revenge, la directora francesa se centra en el seu segon llarg en Elisabeth Sparkle (Demi Moore), una veterana estrella de l’entreteniment que ara es dedica als programes de fitness, a qui l’empresa audiovisual per a la qual treballa acomiada quan fa els 50 anys. L’Elisabeth decideix aleshores adoptar mesures radicals i segueix un tractament amb la substància que dona nom al títol, una poció que li retorna una versió d’ella mateixa més rejovenida. Efectivament, de l’Elisabeth sorgeix la Sue (Margaret Qualley), que triomfa allà on la versió “antiga” ja no aconseguia tenir èxit. I aquí s’inicia un duel íntim, claustrofòbic i de depredacions mútues entre la dona de cinquanta anys i la seva doble rejovenida que arribarà a uns nivells paroxístics brutals. 

L’obsessió de les dones per mantenir-se joves amb uns cossos espectaculars d’acord amb la creixent demanda social i mediàtica propulsa aquest drama de terror que converteix els cossos de les dues protagonistes en un camp de batalla que les endinsarà en l’esfera del monstruós. Fargeat es recrea en l’essència del body horror, amb la violentació dels cossos de les protagonistes, ja des dels incomptables plans detall d’agulles perforant la pell a les mutacions progressives que pateixen les dues dones. El film arrenca com un retrat de Dorian Grey amb l’esperit de Norma Desmond, recull l’herència de David Cronenberg però també de pràctiques més exploit del gènere, i desemboca en l’homenatge més bèstia que mai podria imaginar Brian de Palma. L’estructura de The Substance també beu de la radicalitat estètica de l’obra de Gaspar Noé. Som davant d’una pel·lícula narrativament molt despullada, que treballa amb escassos personatges i aboca bona part de la seva força en un duel in crescendo d’estructures repetitives que assoleix un clímax espaterrant en un moment concret. The Substance també despertarà debats al voltant de la representació dels cossos de les dues actrius, que exhibeixen la perfecció física com una mostra d’autosatisfacció personal. Però no hi ha cap altra pel·lícula que hagi treballat amb una estrella com Demi Moore a aquests nivells. La protagonista de Ghost aterra al film amb tota la càrrega que la seva pròpia trajectòria i el paper que hi ha jugat el vincle amb el seu cos atorguen a un personatge que encarna aquesta obsessió per l’eterna joventut de les estrelles de Hollywood. I s’entrega a un paper que li demanda tot i més en l’àmbit dramàtic, però sobretot en el físic, en un gir en la seva carrera inèdit en una actriu del seu rang. Impressionant.