FESTIVALS

Canes 2024 — ‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues es troben entre els títols forts que competeixen per la Palma d'Or.

Eulàlia Iglesias

Coralie Fargeat eleva el body horror a un nou estadi amb The Substance, una de les pel·lícules més extremes mai vistes a Canes. Guanyadora del premi a la millor direcció a Sitges 2017 per Revenge, una reivindicable actualització del rape & revenge, la directora francesa se centra en el seu segon llarg en Elisabeth Sparkle (Demi Moore), una veterana estrella de l’entreteniment que ara es dedica als programes de fitness, a qui l’empresa audiovisual per a la qual treballa acomiada quan fa els 50 anys. L’Elisabeth decideix aleshores adoptar mesures radicals i segueix un tractament amb la substància que dona nom al títol, una poció que li retorna una versió d’ella mateixa més rejovenida. Efectivament, de l’Elisabeth sorgeix la Sue (Margaret Qualley), que triomfa allà on la versió “antiga” ja no aconseguia tenir èxit. I aquí s’inicia un duel íntim, claustrofòbic i de depredacions mútues entre la dona de cinquanta anys i la seva doble rejovenida que arribarà a uns nivells paroxístics brutals. 

L’obsessió de les dones per mantenir-se joves amb uns cossos espectaculars d’acord amb la creixent demanda social i mediàtica propulsa aquest drama de terror que converteix els cossos de les dues protagonistes en un camp de batalla que les endinsarà en l’esfera del monstruós. Fargeat es recrea en l’essència del body horror, amb la violentació dels cossos de les protagonistes, ja des dels incomptables plans detall d’agulles perforant la pell a les mutacions progressives que pateixen les dues dones. El film arrenca com un retrat de Dorian Grey amb l’esperit de Norma Desmond, recull l’herència de David Cronenberg però també de pràctiques més exploit del gènere, i desemboca en l’homenatge més bèstia que mai podria imaginar Brian de Palma. L’estructura de The Substance també beu de la radicalitat estètica de l’obra de Gaspar Noé. Som davant d’una pel·lícula narrativament molt despullada, que treballa amb escassos personatges i aboca bona part de la seva força en un duel in crescendo d’estructures repetitives que assoleix un clímax espaterrant en un moment concret. The Substance també despertarà debats al voltant de la representació dels cossos de les dues actrius, que exhibeixen la perfecció física com una mostra d’autosatisfacció personal. Però no hi ha cap altra pel·lícula que hagi treballat amb una estrella com Demi Moore a aquests nivells. La protagonista de Ghost aterra al film amb tota la càrrega que la seva pròpia trajectòria i el paper que hi ha jugat el vincle amb el seu cos atorguen a un personatge que encarna aquesta obsessió per l’eterna joventut de les estrelles de Hollywood. I s’entrega a un paper que li demanda tot i més en l’àmbit dramàtic, però sobretot en el físic, en un gir en la seva carrera inèdit en una actriu del seu rang. Impressionant.

En l’altre pol de l’espectre cinematogràfic, Bird d’Andrea Arnold ha estat un dels títols més ben rebuts del que portem de competició. Poques cineastes tenen tan bon ull per escollir les joves protagonistes dels seus films, i Arnold aquí excel·leix de nou amb la tria. Bona part de la força de Bird rau en l’autenticitat espontània que desprèn Nykiya Adams com a adolescent vulnerable amb un cert sentiment d’orfandat perquè tant la mare com el pare (un Barry Keoghan impecable en el seu paper), que la van tenir de molt joves, no acaben d’exercir una educació responsable. Bird introdueix un element singular en els universos d’Arnold a través del personatge del títol, un jove misteriós a qui dona vida Franz Rogowski. En un film naturalista fins al moll de l’os, la figura d’en Bird permet obrir una escletxa cap a la màgia i la fantasia, l’única via per obtenir un punt d’esperança en el món precari de la protagonista. Mentre que Arnold es mou en el medi que controla (el retrat impecable del barri marginal, la increïble selecció de temes musicals amb comentaris divertidíssims sobre certs grups i tendències de la música britànica, el treball amb els intèrprets no professionals), la pel·lícula funciona com un rellotge. L’element fantàstic i la feina amb un actor d’un registre tan diferent com Rogowski suposen una novetat que no sempre qualla del tot en la història. Però si entrem en el terreny de l’especulació, podem imaginar fàcilment un jurat amb J. Bayona com a membre premiant un film amb la sensibilitat de Bird.

Més enllà de la competició

Les femmes au balcon, el segon llargmetratge com a directora de Noémi Merlant, s’ha programat en les sessions golfes del festival, els films de mitjanit. La també actriu s’endinsa en la comèdia negra i gore en un títol que arrenca com una variant de La finestra indiscreta en plena canícula marsellesa, amb un intercanvi en les jerarquies de la mirada. Aquí són dues companyes de pis, representades per Souheila Yacoub i Sanda Codreanu, qui contemplen el veí fotògraf de l’edifici del davant. Les noies també són objecte de la mirada, sobretot la Ruby, que es passeja mig nua pel balcó. Però Merlant no adopta el punt de vista de la mirada masculina. Una tercera amiga, encarnada per la directora, no tarda en afegir-se al grup. Però a Merlant no li interessa la reflexió sobre el voyeurisme, tot i que la seva forma de mostrar-se nua desafia sovint la incomoditat de l’audiència, sobretot en l’escena al ginecòleg. El que comença com un dia de disbauxa estiuenca no tarda en complicar-se. Les femmes au balcon recorda aquelles comèdies negres dels noranta, filles no reconegudes de Pedro Almodóvar i Quentin Tarantino, que celebraven una estètica de l’excés també des de l’humor i la violència. Merlant no es talla a l’hora de convertir la seqüència més gore també en la més divertida del film. Però la pel·lícula resulta més irregular del que voldríem. Va ser escrita per la directora amb la col·laboració de Céline Sciamma, i al guió li hagués convingut una mica més de desbrossament i d’endreça: és curull d’idees, però estirades massa (la noia que veu els morts) o mal apuntades. Per altra banda, si apostem per un gènere que es defineix pel desbarrament, no cal compensar-ho amb un discurs explícit sobre la violència masclista, encara menys a aquestes altures del partit. També queda força pegot l’intent d’estendre el relat feminista del trio principal a un relat col·lectiu. Però cal reivindicar una aproximació a la lluita de les dones contra els abusos des d’un registre menys habitual com és la comèdia negra i amb unes protagonistes tan desinhibides respecte a la seva sexualitat com pel que fa a la violència.

El 2018, Yolande Zauberman va guanyar el Premi especial del Jurat al Festival de Locarno amb M, un film que partia de l’entrevista amb l’actor Menachem Lang per acabar recollint una sèrie d’esgarrifosos testimonis sobre els abusos sistematitzats a la comunitat ortodoxa d’Israel, en un MeToo pioner a l’hora de parlar de víctimes masculines en l’àmbit de la pràctica més radical de la religió jueva. A La Belle de Gaza, programada en sessió especial (on van a parar la majoria de documentals), Zauberman s’endinsa aquest cop en la comunitat trans a Tel Aviv per seguir explorant dos temes habituals en la seva filmografia: la sexualitat de la població d’Israel, que recull a través de la seva capacitat per generar contextos de conversa íntima amb les protagonistes, i la denúncia de la violència patriarcal en aquest estat. Aquest cop, el punt de partida és la voluntat de retrobar una dona trans que hauria conegut durant el rodatge del film anterior, la Bella de Gaza del títol, de qui s’explica que va arribar caminant a Tel Aviv, per acabar oferint una panoràmica de la diversitat d’identitats i experiències trans, des de l’exdona d’un rabí a una treballadora sexual beduïna passant per la testimoni que se sent més segura apareixent amb un hijab, en aquesta zona segura, amb reserves, que és Tel Aviv, meta de persones queer de totes les procedències. L’única protagonista que apareix amb un vincle regular amb la seva família biològica és una àrab-cristiana, una forma d’immunitzar el film contra possibles intents d’apropiació per part dels discursos d’odi contra qualsevol de les comunitats representades.  

Isabelle Huppert brilla a la Quinzena

La Prisonnière de Bordeaux de Patricia Mazuy, un dels títols més esperats del festival present a la Quinzena de realitzadors, reuneix i celebra dues actrius de primera, Isabelle Huppert i Hafsia Herzi, en una història d’amistat inesperada entre dues dones de mons diferents que es coneixen durant les visites als seus respectius marits a la presó. Alma, la  burgesa ociosa que encarna Huppert convida Mina, la treballadora de la neteja que interpreta Herzi, a instal·lar-se a casa seva a fi de facilitar-li la vida. Mina accepta perquè les coses s’han complicat al pis on viu. Les dones descobreixen en el fet de conviure plegades una satisfacció que no sentien amb les seves respectives famílies. En el seu film més càlid fins al moment, l’altra cara de la moneda de l’anterior Saturn Bowling, Mazuy fa creïble aquesta història d’afecte impossible a partir d’una posada en escena impecable i del treball extraordinari de les dues protagonistes, una Huppert que encara ara és capaç de sorprendre’ns, i una Herzi que li dona la rèplica sempre a l’altura. Quan la pel·lícula corre el perill de caure en la fantasia de la reconciliació de classes des del punt de vista dels benestants, Mazuy fa visible el que havia estat fora de camp fins aleshores: fins a quin punt el vincle entre les protagonista funciona dins d’una bombolla en què els respectius contextos quedaven fora. La directora encara amb destresa i versemblança tots els revolts narratius que suposa l’aterratge en el món real d’aquesta història, sense renunciar a reivindicar la possibilitat d’una història d’amor no sexual entre dues dones tan diferents. 

La Setmana de la Crítica acull l’última pel·lícula d’Elena López Riera

I Elena López Riera, l’única directora espanyola present a Canes, ha presentat Las novias del sur en una sessió de curtmetratges fora de concurs de la Setmana de la Crítica. La foto del casament de la seva mare li serveix a la directora d’El agua per mesurar la distància entre ella mateixa, dona no casada i sense fills, i la seva progenitora, aleshores molt més jove i inexperta, en una cultura en què el matrimoni suposava un ritus de pas per a la vida de les dones. López Riera s’interroga sobre el desencaixament entre la visió ideal de l’amor i el sexe que transmetia l’imaginari de la nit de noces, l’únic relat sobre el tema al qual tenien accés aquestes dones, i la realitat de la vida sexual de les núvies d’una altra generació. I ho fa a partir de sotmetre a un procés d’estranyament tot d’imatges d’arxiu, vídeos i fotos de casaments que escruta fins a buidar-los de l’imaginari romàntic amb què s’associen. En combinació amb una sèrie d’entrevistes directes a un seguit de protagonistes anònimes que relaten les seves insatisfaccions, plaers ocults, descobriments i tabús pel que fa al matrimoni, l’amor, la nit de noces i el sexe. Tot plegat des d’una clara vocació fragmentària i no exhaustiva, potser també un pèl dispersa pel que fa a la definició del camp d’estudi, que acaba configurant una mena d’història secreta de la vida sexual de les espanyoles durant el franquisme. 

ACTUALITAT Andrea Arnold Coralie Fargeat DIRECTORES Elena López Riera FESTIVAL Noémie Merlant Patricia Mazuy Yolande Zauberman

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Thea Hvistendahl

"“No hi ha una manera correcta de viure el dol”"

La directora noruega Thea Hvistendahl debuta al llargmetratge amb 'Descansa en paz', una pel·lícula protagonitzada per zombis que escapa dels clixés del cinema de terror.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

ACTUALITAT

Dones Visuals

"Transformem l’audiovisual. Bones pràctiques per a un audiovisual divers, igualitari i inclusiu davant i darrere de la pantalla: Una guia imprescindible"

A la inauguració de les trobades de Dies d'Indústria organitzades per Dones Visuals s’ha presentat la primera Guia de Dones Visuals 'Transformem l'audiovisual. Bones pràctiques per a un audiovisual divers,...

ENTREVISTES

Su Friedrich

"Autobiografia, experimentació, activisme"

La Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb el Festival Punto de Vista, va dedicar una retrospectiva el mes de març a la figura de la directora nord-americana Su Friedrich. El...

ACTUALITAT

Dones Visuals

"Acció Dones Visuals – Dies d’Indústria: Una trobada molt necessària"

Entre el 18 i el 20 de juny, Dones Visuals organitza per quart any consecutiu Acció Dones Visuals – Dies d’Indústria, una trobada que aquest any tindrà dues sessions molt...

FILMS

Crítica

"Green Border: La violència fronterera de l’Europa fortalesa"

Agnieszka Holland firma un drama de denúncia sobre el maltractament deshumanitzador que pateixen els refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia.

FESTIVALS

Cannes 2024

"Histoires d’Amérique: L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves"

La Quinzena de Cineastes de Canes va presentar la versió restaurada d'un dels llargmetratges més desconeguts de la cineasta belga.

ACTUALITAT

MIFDB

"Actualitat: 32 anys publicant sobre cinema i feminisme"

Entre les aportacions que la Mostra Internacional de Films de Dones ha fet al llarg dels més de trenta anys que recolza el cinema fet per dones, cal destacar l'apartat...

FILMS

Crítica

"Paradise is Burning: Tres germanes soles"

Paradise is Burning, primera pel·lícula de la directora sueca Mika Gustafson, es va poder veure a l'últim D'A Film Festival Barcelona després de passar per la Mostra de Venècia, on...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE