Crítica — This is how a child becomes a poet: Quan Kim Novak aplaudeix, se t’obre el cor

Kim Novak va deixar l’actuació en 1991 per dedicar-se a la pintura i a la poesia. Patrizia Cavalli, en 1957, va escriure el seu primer poema, “Oh, Kim, Kim, Kim Novak”, després d’enamorar-se de l’actriu en Picnic (Logan, 1956). Céline Sciamma, en 2023, s’endinsa a la casa de la seva amiga poetessa per buidar-la i documentar-ne els records, artefactes i espais que van acompanyar a l’artista italiana i que van ser usats i habitats per ella. Innovant en la forma i atrevint-se amb el curtmetratge, la directora francesa evita els mètodes i circuits de producció i distribució propis de la industria cinematogràfica, apostant per un treball més personal, filmat amb l’iPhone, editat amb l’iPad i utilitzant com a únic mètode de distribució la memòria USB que guarda a la butxaca.  

Una multitud incessant de llibres, armaris plens de peces de vestir i escrits per acabar reposen sobre taules, cadires i còmodes, fragments d’una vida que Sciamma recompon fugaçment a la seva obra. De primera mà, registrem fotografies que descansen en els mobles de la llar, i que ens transporten a les vetllades que Cavalli organitzava a la sala de casa seva, amb cèlebres convidades com ara l’escriptora Susan Sontag. Entre les seves pertinences, la càmera frena en una fotografia amb un autògraf de Novak (fals, per cert, de la mà d’un amic que desitjava regalar-li una il·lusió eterna a Cavalli, que mai va descobrir la veritat). “Quan Kim aplaudeix, se t’obre una porta al cor”, afirma Sciamma per mitjà de la veu en off. Diverses seqüències de Picnic i Vértigo apareixen en la pantalla, mentre la intèrpret italiana Chiara Civello entona “Sempre Cosi”, una cançó que la pròpia Cavalli va deixar inacabada.