Crítica — This is how a child becomes a poet: Quan Kim Novak aplaudeix, se t’obre el cor

Kim Novak va deixar l’actuació en 1991 per dedicar-se a la pintura i a la poesia. Patrizia Cavalli, en 1957, va escriure el seu primer poema, “Oh, Kim, Kim, Kim Novak”, després d’enamorar-se de l’actriu en Picnic (Logan, 1956). Céline Sciamma, en 2023, s’endinsa a la casa de la seva amiga poetessa per buidar-la i documentar-ne els records, artefactes i espais que van acompanyar a l’artista italiana i que van ser usats i habitats per ella. Innovant en la forma i atrevint-se amb el curtmetratge, la directora francesa evita els mètodes i circuits de producció i distribució propis de la industria cinematogràfica, apostant per un treball més personal, filmat amb l’iPhone, editat amb l’iPad i utilitzant com a únic mètode de distribució la memòria USB que guarda a la butxaca.  

Una multitud incessant de llibres, armaris plens de peces de vestir i escrits per acabar reposen sobre taules, cadires i còmodes, fragments d’una vida que Sciamma recompon fugaçment a la seva obra. De primera mà, registrem fotografies que descansen en els mobles de la llar, i que ens transporten a les vetllades que Cavalli organitzava a la sala de casa seva, amb cèlebres convidades com ara l’escriptora Susan Sontag. Entre les seves pertinences, la càmera frena en una fotografia amb un autògraf de Novak (fals, per cert, de la mà d’un amic que desitjava regalar-li una il·lusió eterna a Cavalli, que mai va descobrir la veritat). “Quan Kim aplaudeix, se t’obre una porta al cor”, afirma Sciamma per mitjà de la veu en off. Diverses seqüències de Picnic i Vértigo apareixen en la pantalla, mentre la intèrpret italiana Chiara Civello entona “Sempre Cosi”, una cançó que la pròpia Cavalli va deixar inacabada.

Furgant en la nostàlgia, Sciamma traça una breu biografia de la seva amiga, reflectint-hi el desig lèsbic a través de les seves pròpies paraules. Amb unes imatges que destil·len senzillesa, intimitat i afecte, la pròpia Sciamma entra en l’enquadrament, fumant, recolzada al llit de l’habitació de Cavalli. Amb un ple coneixement del valor del silenci, la directora deixa que les imatges parlin per si mateixes, representant el paper de poeta mitjançant les paraules en off, la successió d’imatges escollides i les qüestions que planteja sobre la memòria, el desig o la identitat. Així es com un nen esdevé poeta, així és com una directora esdevé poetessa, així es com una poetessa esdevé poesia. Així, Sciamma ens permet apropar-nos al seu llenguatge compartit amb Cavalli, un document de valor incalculable per immortalitzar la memòria de l’artista: “Ara tinc un nom escrit en aquest tros de paper, on se t’anomena com a mi. Sense cognoms. Només aquest llenguatge comú. Les lesbianes fan preguntes juntes, les lesbianes tenen arrugues a les mans”. 

Sciamma, en mig d’una crisis d’identitat creativa, como ella mateixa va confessar durant la projecció del curtmetratge a Madrid, explora noves formes de construir el seu propi llenguatge cinematogràfic. Fora de les vies convencionals de la industria, Sciamma crea aquest tribut a la seva amiga, i projecta en contades ocasions, com ara xerrades o festivals independents, la realitat de la vida d’una poetessa lesbiana. La directora al·legava que “el cine és el llenguatge que et permet preservar les persones que estimes” i, igual que Cavalli estimava la Novak, les imatges de Sciamma i les melodies de Civello estimen la poetessa.