Crítica — Trenque Lauquen: Si la Laura no vol que la trobin, les seves raons tindrà

Rafa i Ezequiel busquen la Laura. Cap dels dos sap on és ni per què ha desaparegut. Són el seu xicot i el seu company de feina, respectivament. El primer és llenguallarg i una mica prepotent, el segon capbaix i taciturn. Com una mena de parella còmica particular i involuntària, recorren l’Argentina profunda a la recerca de pistes que els portin fins la Laura. El que no saben és que potser Laura s’estima més que no la trobin. Laura ha desaparegut, com Anna, la protagonista del sisè llargmetratge d’Antonioni. No en va, el títol del primer capítol de Trenque Lauquen és “La aventura”. 

L’any 2002 es va constituir El Pampero Cine, un grup de cineastes disposats a experimentar i a dinamitar els mètodes clàssics utilitzats en la indústria cinematogràfica argentina. Un grup d’amics que porten ja més de vint anys fent pel·lícules junts, que constantment intercanvien rols, que reivindiquen un cinema diferent, més artesanal i a l’empara del que es va anomenar nou cinema argentí.

Un grup, en definitiva, que ha estat capaç de crear un univers propi i reconeixible. Aquest grup està format per Mariano Llinás, Agustín Mendilaharzu, Alejo Moguilansky i Laura Citarella. És aquesta darrera qui firma Trenque Lauquen, monumental pel·lícula de més de quatre hores de duració protagonitzada per un personatge que es diu Laura, que també és interpretat per un altra actriu que es diu Laura (Paredes). Però aquesta Laura –personatge– no surt del -no-res. Aquesta Laura –personatge– és la mateixa protagonista que la d’Ostende, film anterior de Citarella, que té un projecte secret –o potser no tan secret– que consisteix a crear una saga on un mateix personatge visqui distintes vides en diferents ciutats argentines. De moment ja en són dos, esperem que en siguin moltes més.

Com Historias extraordinarias o La Flor (pel·lícules dirigides por Mariano Llinás en 2008 i 2018, respectivament), Trenque Lauquen és un film desbordant, i no només pel que fa la duració, perquè Trenque Lauquen no conté una història, sinó moltes. En Trenque Lauquen les narratives se succeeixen i se superposen, el plaer de narrar dels protagonistes provoca un plaer equiparable a l’espectador en escoltar, atendre, intentar esbrinar la veritat; encara que en realitat això no sigui important per a la història, per a les històries.

El tercer film en solitari de Citarella transita amb habilitat i sense complexos pels diferents gèneres: el que comença com una road-movie de misteri s’apropa progressivament al cine romàntic epistolar per, finalment, virar cap al cine fantàstic amb tocs lynchians. Cartes d’amor secretes, llacunes misterioses, criatures sense identificar, cançons que funcionen com a metàfores i, sobretot, dones emancipades. Tots aquests elements caben en un film com Trenque Lauquen, una obra capaç de fascinar com un calidoscopi que girem sense parar, bocabadats per com una senzilla combinació d’elements pot donar lloc a imatges tan boniques.

Trenque Lauquen és una història de ficció, però la realitat s’hi filtra a borbolls. Per això, Citarella va decidir ubicar el film en la ciutat de la seva família, per això els personatges (Laura, Rafa, Ezequiel…) es diuen igual que els actors. Estructurada en dues parts de sis capítols cadascuna, la pel·lícula adopta els punts de vista dels diferents personatges (Rafa, Ezequiel, Juliana, Elisa Esperanza, Laura…), però sempre amb el mateix fi: conèixer Laura, saber quines són les seves motivacions, les raons per desaparèixer, saber quines coses li commouen, quines coses la fan actuar com actua. Perquè, quan semblava que tot a la seva vida ja estava resolt –a punt de llicenciar-se com a biòloga, d’anar-se’n a viure amb el seu xicot Rafa, de començar una nova vida–, Laura decideix que no, que és millor desaparèixer sense deixar rastre. O, millor dit, deixant un rastre una mica difús, encapçalat per una nota que, en un velat homenatge a Violeta Parra, només diu: “Adeu, adeu. Me’n vaig, me’n vaig”. I és que, a Laura, en els darrers mesos,  li han passat moltes coses. Ha descobert fascinada la correspondència secreta entre Carmen Zuna i Paolo Bertino, ha llegit Biografía de una mujer sexualmente emancipada d’Aleksandra Kolontái i, potser, només potser, s’ha enamorat una mica. Esdeveniments més que suficients per fer que es replantegi la seva vida.