Tresors amagats — El sueño de Adán: L’ambigüitat volguda

Descobreixo Mercedes Gaspar fa ja uns vint anys, gràcies a l’entrevista que li fan Isabel Herguera i Bego Vicario al llibre Mamá, quiero ser artista. Entrevistas a mujeres del cine de animación (2004. Ocho y medio. Libros de cine). En animació, sovint l’experimentació visual i sonora més potent s’exerceix des de produccions molt independents o properes a circuits comercials adjacents, com el de les arts visuals. Però Gaspar aconsegueix empènyer el llenguatge de la imatge cap a llocs que eren impensables en aquell moment, des de la indústria mateixa del cinema i la televisió.

Realitzadora de televisió, guionista i productora, arriba a l’animació per una raó rotunda i pertinent: perquè el guió li ho demana. I un cop descobreix que amb la pixelació (enregistrament interromput, fotograma a fotograma, d’actors, actrius i objectes) la imatge entra en una realitat on tot és possible, ja només se li acudeixen històries per ser representades en aquest llenguatge. Les seves peces animades ens ensenyen molt clarament que el contingut i la forma són indestriables.

Després d’aquesta peça, Mercedes Gaspar en dirigeix moltes d’altres resoltes amb els mateixos recursos (Esclavos de mi poder, Las partes de mí que te aman, El sabor de la comida de lata, entre d’altres). En totes hi reconeixem referents clàssics del surrealisme que l’autora ha assenyalat sempre com a influència, com Man Ray, Buñuel o Magritte. I en relació amb l’ús de l’stop-motion, podríem alinear les seves pel·lícules amb les de figures com el txec Jan Švankmajer, si bé és un autor que ella no va conèixer fins uns anys més tard.

Per poder definir-ho ràpid, podríem dir que la pixelació (tècnica clàssica de nom una mica confús) és un stop-motion on s’usen actors i actrius com si fossin titelles. Per tant, la suposada estranyesa que ens provoca que allò inanimat es mogui, s’uneix a la que ens causa la vivacitat, un punt artificiosa, d’una persona real. I sí, aquests actors i actrius s’han de sotmetre a llargues hores de rodatge de centenars de posicions estàtiques successives.

Tant és així, que Mercedes Gaspar s’ha autodefinit en alguna ocasió com a maltractadora d’intèrprets, i reconeix que si trobes aliades en la interpretació que tinguin també aquest afany experimentador, molt millor.