Crítica — Una bonita mañana: Passeig per l’amor i la mort

Resulta temptador comparar les últimes dues pel·lícules de la cineasta francesa Mia Hansen-Løve, sobretot a partir del contrast, de les diferències. Si L’illa de Bergman destacava per la seva condició d’obra oberta, voluntàriament segmentada, com si fos l’esbós d’una futura pel·lícula (o més aviat de dues) en construcció, Una bonita mañana sorprèn pel to greu i obertament dramàtic, i per una estructura circular que clausura hermèticament el relat i que finalitza amb una mena de (fràgil) happy end que resulta inusual en una cineasta establerta en la indeterminació i en una certa lleugeresa narrativa com és Hansen-Løve. L’autora d’El porvenir ―en què Isabelle Huppert encarnava una versió ficcionada, i força lliure, de la seva mare, l’escriptora i filòsofa Laurence Hansen-Løve― ha convertit la seva pròpia biografia en el punt de partida de moltes de les seves pel·lícules, des d’El pare dels meus fills fins a L’illa de Bergman, passant per la meravellosa Un amor de joventut, per això no és estrany que aquest nou film constitueixi una rememoració gens velada del seu pare, el reconegut professor de filosofia Ole Hansen-Løve, mort prematurament abans de la pandèmia.

A Una bonita mañana, Léa Seydoux és Sandra, una jove mare vídua amb una nena al seu càrrec que combina l’activitat professional com a traductora amb la cura del seu pare (interpretat per Pascal Greggory, habitual dels films de Rohmer i, sobretot, de Patrice Chéreau), que pateix una estranya malaltia degenerativa que l’incapacita per valdre’s per si mateix. Enmig d’aquest dolor, de les cites amb metges, assistents socials i de visites depriments a residències de gent gran, Sandra reconnecta amb Clément (Melvil Poupaud), un amic del passat, casat i amb un fill, amb qui inicia una relació apassionada.