Crítica — Vidas pasadas: Units a través del temps

Què té Vidas pasadas, primera pel·lícula de la cineasta d’origen coreà Celine Song, per haver-se convertit en el film sorpresa de l’any? No és tan difícil contestar aquesta pregunta: Vidas pasadas té encant, delicadesa, amor, amistat, fidelitat i molta comprensió de l’altre. És una pel·lícula romàntica gairebé com les d’abans, en realitat es pot traçar una línia que podria néixer amb Tu y yo de Leo MacCarey l’any 1957, continuar amb Deseando amar de Wong Kar Wai el 2000 i acabar amb Vidas pasadas de Celine Song. Una línia de cinema oriental, però profundament americà.

La història comença en un bar on veiem sense escoltar-los una dona i un home coreans que parlen mentre un altre home, americà, els observa amb curiositat. No sabem qui són; només som testimonis de la complicitat entre la parella oriental i el respecte de l’home americà. De seguida els coneixerem. La Nora, la bella Greta Lee a l’edat adulta, va marxar de la seva Corea natal quan tenia deu anys. La seva família se’n va anar a viure al Canadà. La Nora, que encara no es deia Nora, va deixar enrere un amic, el Hae Sung, un nen amb qui té una estranya connexió, no exactament amor, més complicitat que una altra cosa. Dotze anys després, quan la Nora ja és la Nora i està intentant convertir-se en dramaturga, busca Hae Sung a les xarxes (aquest simple fet data la pel·lícula en la nostra contemporaneïtat) i el troba, i estableixen un contacte fugaç en el qual tots dos es reconeixen, però que resulta impossible de mantenir. Tornen a separar-se. Passen dotze anys més en què la Nora ha conegut l’Arthur i Hae Sung s’ha casat. Però ara, després d’un divorci difícil, ha decidit viatjar a Nova York i retrobar-se amb la Nora. Aquest és el context de l’escena al bar.

Durant dos dies, la Nora i el Hae Sung parlen, passegen pels parcs, recorden la seva infància i comparen les seves vides. Podran tornar a començar? Què hauria passat si…? Celine Song respon aquesta pregunta amb una transparència dolorosa. No, no podran tornar a començar. La seva amistat, la seva complicitat hi és, però mai va ser amor. L’amor és una altra cosa, ell va creure que ho era, ella sabia que no ho era. La realitat és que estan en dos plans diferents: ell no s’ha mogut del lloc on eren quan eren petits, ella ha canviat, ha pujat l’escala de la cruïlla en què les seves vides es van separar i s’ha convertit en una altra dona. I l’Arthur, el marit? Aquest personatge és el més interessant de la història, els observa, els respecta, no els entén quan parlen, però si comprèn allò que la Nora i el Hae Sung estan passant i espera pacientment. És ella qui haurà de decidir.