Crítica — Sentido y sensibilidad: Els clàssics que ens obsessionen

Què tenen certs textos clàssics que resulta tan temptador fer-ne una adaptació audiovisual? Per què encara ens obsessionen històries que van ser escrites fa més de dos-cents anys? Què tenen aquestes narracions que, malgrat el pas del temps, continuen resultant, més que atemporals, absolutament contemporànies? Com canvia la nostra mirada sobre aquests textos amb el transcórrer dels anys? Com s’adapten el llenguatge audiovisual i els codis de cada època a la història original?

Si fem un repàs fugaç de les escriptores victorianes més adaptades al cinema i la televisió, les germanes Brontë i Jane Austen són, sens dubte, els primers noms que ens venen al cap. Respecte a les primeres, novel·les com Jane Eyre o Cims borrascosos han tingut nombrosíssimes adaptacions; i pel que fa a Austen, textos com Emma, Orgull i prejudici o Sentit i sensibilitat han estat els més adaptats, amb major o menor fortuna.

La directora britànica Georgia Oakley va debutar en el llargmetratge fa tan sols quatre anys amb el sobri drama Blue Jean, el retrat d’una dona que s’enfronta a l’homofòbia imperant a l’Anglaterra dels anys vuitanta. En aquells dies, poc o res feia presagiar que la seva següent pel·lícula seria un triple salt mortal. Especialment pel que fa al pressupost, ja que va passar de realitzar una pel·lícula independent de baix pressupost a dirigir, el 2026, una adaptació d’època amb un ampli repartiment d’intèrprets i un cost de 25 milions de dòlars. Especifico aquesta xifra, no perquè consideri que sigui el més important, sinó perquè continua sent tristament habitual que les pel·lícules dirigides per dones comptin amb un pressupost molt menor, i són proporcionalment pocs les produccions mitjanes o grans dirigides per dones.