Meg Ryan — “Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”

Meg Ryan (Connecticut, 1961) va visitar a finals d’abril el BCN Film Fest per presentar la seva segona pel·lícula com a directora, Lo que sucede después, un evident homenatge a les comèdies romàntiques dirigides i/o escrites per Nora Ephron que la van convertir en una de les estrelles més icòniques de la dècada dels noranta. En el Filmoretrat que vam dedicar recentment a l’actriu i directora, vam tenir l’oportunitat de repassar tant les pel·lícules que van fer d’ella un dels rostres més populars i impecables del Hollywood de finals del segle XX ―sobretot, Quan en Harry va trobar la Sally (Rob Reiner, 1989), Alguna cosa per recordar (Nora Ephron, 1993) i Tens un e-mail (Nora Ephron, 1998) ―, però també la seva constant i insòlita col·laboració amb dones cineastes, no només amb Ephron, sinó també amb Diane Keaton o Jane Campion.

En carn viva (2003), el thriller sexual dirigit per Campion, de discurs obertament feminista, va obrir una esquerda en la seva impecable imatge de “núvia d’Amèrica” o “rossa veïneta del costat”. Més de dues dècades després del cruel escrutini mediàtic que va provocar aquesta pel·lícula ―al qual van seguir posteriors, i successius, fracassos en taquilla i una desconfiança creixent entre Hollywood i aquesta estrella que estava començant a resultar incòmoda a la indústria―, Ryan torna, després d’una pausa de vuit anys, amb Lo que sucede después, un film escrit i dirigit per ella que refà, en clau melancòlica (fins i tot, podríem dir, crepuscular) aquestes enginyoses i mordaces comèdies romàntiques que la van catapultar a la fama. Parlem amb ella sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l’estrena d’En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar al futur, posa la mirada en el passat.

Lo que sucede después està dedicada a Nora Ephron, cineasta i guionista amb qui vas treballar en algunes de les teves pel·lícules més icòniques. Quina importància ha tingut aquesta figura femenina en la teva carrera?

Vaig fer quatre pel·lícules amb Nora ―dues amb ella com a guionista (Quan en Harry va trobar la Sally i Penjades) i dues com a directora (Alguna cosa per recordar i Tens un e-mail) ―, i va ser una experiència única en la meva vida. Dirigint aquest film, vaig sentir que, finalment, aconseguia comprendre-la una mica millor. Hi ha una alegria molt particular en el moment en què veus que una escena que has escrit cobra vida, no sols davant el públic, sinó també davant l’equip que està rodant la pel·lícula. I ella va aconseguir trobar la màgia en aquestes situacions, gaudia intensament de tot això. Li estic agraïda per moltes coses, no sols a nivell professional, per la influència que ha tingut en la meva carrera com a actriu i directora, sinó també com a amiga i mentora.

Al llarg de la teva carrera has confiat en diverses ocasions en cineastes dones, com la pròpia Ephron, però també Jane Campion, amb qui vas rodar En carn viva, o Diane Keaton, directora de Penjades. T’han influït a l’hora de convertir-te en cineasta?

La veritat és que mai vaig pensar que, a causa del meu gènere, ser directora podria ser una professió vetada per a mi. Probablement ho sentia així perquè havia vist totes aquestes dones duent a terme aquest treball, en una època en la qual no hi havia moltes dones cineastes. Rodant Lo que sucede después he après que una directora és una persona que ha de fer moltes coses al mateix temps; en aquest projecte he escrit, dirigit, actuat… I a més has de fer tot això aconseguint que l’entorn de treball sigui divertit per a tothom i cerciorant-te que aconsegueixes dir el que vols dir. Estic molt agraïda a aquestes dones pel seu exemple, perquè gràcies a elles mai vaig pensar: “Com que soc una dona, no podré dirigir”.

La pel·lícula és una comèdia romàntica inusual, que aborda l’amor en la maduresa, però també temes com la solitud, el fracàs o les conseqüències de l’envelliment.

La pel·lícula gira entorn d’una idea molt concreta: la de dues persones que no han passat la vida junts, sinó que es van conèixer en la seva joventut, va haver-hi un malentès que els va separar, que va fer que es trenquessin mútuament el cor, i ara, trenta anys després, miren cap enrere i intenten entendre què és el que els va succeir. Normalment les comèdies romàntiques miren cap al futur, però aquesta posa la mirada en el passat. A més, és cert que no hi ha moltes pel·lícules que tractin sobre persones de l’edat que tenen Willa i Bill, els protagonistes. 

Pel que fa al fracàs, tots els que hem arribat als seixanta anys hem viscut alts i baixos, així com èxits i fracassos. I a poc a poc t’adones com d’útil és el fracàs,  en moltes ocasions quan ni tan sols n’ets conscient. De totes maneres, més enllà d’això, la idea que realment m’interessava era la de dues persones unides perquè, en un moment donat, se senten vulnerables respecte a una situació concreta que no vull revelar per no fer spoilers. Tots dos han d’entendre una pèrdua comuna, una tragèdia, i assumir aquest fracàs d’un mode productiu.

En el film, un altre dels temes rellevants és el de la maternitat i la paternitat. És un tema que t’interessa per la teva pròpia experiència com a mare? Com ha afectat la maternitat a la teva carrera professional? 

El que m’agrada dels dos personatges és que triguen molt a descobrir què és el que els uneix, que és que cadascun d’ells vol cuidar les seves respectives filles. Però això no ho pots entendre fins que arribes al final de la pel·lícula. Lo que sucede después va ser creada en un moment de pausa, però no va ser una decisió conscient ni deliberada, sinó que simplement va succeir. En primer lloc, van succeir els tres anys de la pandèmia de la covid i, en segon lloc, la meva filla encara era petita, per la qual cosa la meva vida va canviar, però estic satisfeta amb el resultat. Sense aquesta pausa no hauria pogut escriure una pel·lícula com aquesta, a la qual he dedicat molt de temps i esforç, i que parteix de la idea d’observar el món en un instant molt concret, quan estàvem tots aïllats, com Willa i Bill en aquest aeroport.

Hi ha espai encara en el món per a comèdies romàntiques com les dirigides per Ephron o com Lo que sucede después?

No sé si el món ha canviat, perquè sempre hi ha hagut optimisme i cinisme, però em sembla que el cinisme és una actitud massa fàcil. Estic molt orgullosa que no sigui una pel·lícula cínica. En ella, els personatges es retroben en un entorn que defensa la connexió, la comprensió i el perdó entre ells. He fet una comèdia, però que té diverses capes, en les quals podem trobar també tristesa, nostàlgia o pesar, però això no significa que aquesta part sigui més profunda que la part optimista. Hi ha tanta profunditat en la llum com en la foscor.

L’estrena d’En carn viva, de Jane Campion, va provocar una onada de crítiques per les escenes sexuals. Vas sentir que estaves sent, en certa manera, “cancel·lada”, o castigada per sortir-te del teu paper assignat? I creus que les coses han millorat des de llavors respecte a les dones en la indústria de Hollywood?

Crec que les coses, en general, han millorat. Com sol succeir, en alguns aspectes hem retrocedit i en uns altres hem avançat, però almenys ara és molt menys inusual, o menys destacable, que una dona sigui cineasta. Fa vint anys, això no era així.

Pel que fa a la reacció d’En carn viva, penso que el cinema és una expressió artística molt vinculada a les necessitats del mercat. I aquests són dos terrenys que a vegades s’anul·len mútuament. Hauria anat millor en taquilla la pel·lícula si no hagués existit aquesta reacció en els mitjans? No ho sé, però hauria estat fantàstic que una pel·lícula com aquesta, amb un discurs crític per part d’una dona directora, hagués guanyat diners, això hauria obert moltes oportunitats. Jo mai vaig pensar en mi mateixa com “cancel·lada”, em vaig sentir molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de treballar amb Jane i de poder veure de prop la seva manera de pensar com a artista. Tots els que vam estar involucrats en la pel·lícula dèiem que era com un restaurant que només serveix un plat: si no t’agrada, és millor que no vinguis. Era un mode de pensar, i de crear, molt valent i em va encantar estar vinculada al projecte.

Recordo que vaig fer una entrevista amb un periodista a Anglaterra (es refereix a aquesta hostil entrevista que Michael Parkinson li va fer a la BBC durant la promoció del film de Campion) que ara es posa com a exemple, en cursos universitaris de periodisme i comunicació, de com fer una entrevista dolenta… I jo soc la protagonista! Ara ja no em sento desafiada ni intimidada tan fàcilment; suposo que aquestes dones també em van ensenyar a bregar amb aquestes situacions. Norah, Jane i Diane eren molt intel·ligents, sabien perfectament com utilitzar i triar les seves paraules, i això, en un món dominat per homes, era molt important. En aquest negoci és absolutament vital expressar-te bé i saber articular els teus pensaments. En qualsevol cas, i malgrat tot, estar en companyia de Norah, Diane o Jane, que eren tan creadores i tan creatives des del més profund del cor, només m’ha aportat coses positives, com a persona i com a artista.