Més enllà de la bretxa

Introducció: Canvis després d’un any de Filmtopia

Fa un any de l’inici de Filmtopia. Cada setmana ens apropem a la cartellera, on observem una presència constant de títols dirigits per dones. Des que vam començar la nostra trajectòria hem publicat més de 200 crítiques de pel·lícules i sèries dirigides per realitzadores, tant de l’àmbit internacional com nacional. Això implica entre tres o quatre pel·lícules a la setmana, encara que les estrenes generals han superat aquesta xifra. L’augment de la participació de les cineastes és un fet constatable, tot i que moltes ens preguntem si això és només una tendència que ha trobat un nínxol de mercat rendible o l’inici d’una pràctica que es consolidarà més enllà de l’etiqueta desgastada de “cinema fet per dones”.

Segons les últimes dades disponibles de l’estudi Estadística de Cinematografia: Producció, Exhibició, Distribució i Foment del Ministeri de Cultura, el 2023 es van produir 375 llargmetratges a l’Estat espanyol i només 90 van ser dirigits exclusivament per dones. Encara que la xifra pot semblar poc esperançadora i no parla de les estrenes, si la comparem amb els dos anys anteriors, l’increment és notable entre 2021 i 2022, passant de 45 a 74 llargmetratges, respectivament.

L’ICCA i la CIMA: dues mirades, un mateix sostre de vidre

Aquest contrast entre la nostra experiència a la redacció i les xifres globals ens porta a explorar les dades publicades per l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA) i l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA), amb l’objectiu de sondar tendències més enllà de les imatges que analitzem constantment. Per a qui tem que aquest sigui un article fred i numèric, advertim: aquí les dades i percentatges estaran acompanyats de reflexions sobre pel·lícules representatives de les tendències descrites als informes d’aquestes institucions. En paral·lel, mantindrem un to accessible per facilitar que cada lector i lectora accedeixi a la informació i en tregui les seves pròpies conclusions.

L’ICAA i la CIMA gestionen les dades del sector des de perspectives complementàries, que avaluen els avanços en la representació femenina. L’ICAA, com a organisme estatal, centra la seva anàlisi en els projectes beneficiaris d’ajuts públics, oferint una visió de l’impacte de les polítiques estatals en les subvencions generals i selectives. Aquest enfocament permet mesurar el compliment d’objectius governamentals en igualtat i diversitat, però exclou produccions autofinançades o aquelles que no sol·liciten subvencions. D’altra banda, la CIMA aborda el panorama complet del sector cinematogràfic, incloent-hi tant produccions subvencionades com comercials, a través de les candidatures als Goya que registra l’Acadèmia de Cinema. Aquest enfocament més inclusiu permet visibilitzar bretxes no abordades per l’ICAA, però depèn de fonts menys sistemàtiques, ja que només inclou les pel·lícules que es proposen com a candidates i el desglossament de les seves fitxes tècniques. Per a aquesta anàlisi, hem accedit als informes publicats entre 2021 i 2023, ja que els corresponents a 2024 encara no s’han divulgat. Tot i que les dades ofereixen informació esbiaixada, en creuar-les podem elaborar una anàlisi que matisa la percepció general respecte a la presència de les cineastes en les estrenes setmanals i, sobretot, interrogar el seu futur.

En els últims tres anys, els informes de l’ICAA i la CIMA han reflectit un increment significatiu en la presència de dones cineastes en el sector audiovisual espanyol, tot i que amb diferències segons l’àrea de treball, el gènere cinematogràfic i el tipus de finançament rebut. Segons les dades de la CIMA, les dones representaven el 21% dels càrrecs de direcció el 2021, xifra que va augmentar al 24% el 2022 i al 29% el 2023. Si observem les postulacions als Goya, el 2021 es van inscriure 38 directores enfront de 147 directors, mentre que el 2023 la xifra va ascendir a 67 directores enfront de 161 directors. Aquest creixement progressiu s’explica en gran mesura per l’augment de la presència femenina en l’àmbit documental, on el 2023 les dones van assolir un 39% de representació, enfront del 27% registrat en la ficció.

Els Goya: un mirall d’avanços i ombres

Les dades de les inscripcions als últims Goya reflecteixen com les tendències observades en els informes dels darrers tres anys s’han traslladat a les candidatures, encara que amb matisos. A la categoria de millor direcció, es van inscriure 29 dones enfront de 107 homes, fet que va resultar en la nominació de dues directores: Arantxa Echevarría i Paula Ortiz, amb La virgen roja, totes dues amb una trajectòria consolidada. No obstant això, el premi va ser per a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez per Segundo premio, mentre que La infiltrada va obtenir el guardó a millor pel·lícula. Per obtenir aquestes dades, vam fer un recompte manual a partir de les candidatures oficials de l’Acadèmia de Cinema, ja que els informes de la CIMA i l’ICAA encara no han publicat un desglossament detallat sobre la participació femenina en aquesta edició.

Si mirem altres categories, la presència femenina va ser més notable a l’apartat de millor pel·lícula documental, on es van nominar quatre directores —Laura García Andreu, Blanca Torres, Paula Palacios i Almudena Carracedo (en codirecció amb Robert Bahar)— enfront d’un únic director, C. Tangana, que finalment es va endur el premi. Aquest fet és significatiu si tenim en compte que, de les 77 pel·lícules inscrites inicialment en aquesta categoria, només 21 tenien una dona a la direcció.

A la categoria de millor direcció novell, dues dones van aconseguir la nominació entre les cinc candidatures: Sandra Romero per Por donde pasa el silencio i Paz Vega per Rita. No obstant això, en la fase prèvia d’inscripcions hi havia hagut una major paritat, amb 30 dones postulants enfront de 40 homes, fet que indica que el filtre final continua afectant més les directores.

Si bé aquestes nominacions apunten a una progressiva consolidació de la presència femenina en les categories més rellevants i a un reconeixement del cinema documental dirigit per dones, les dades també reflecteixen que la proporció de dones en la categoria de millor direcció ha disminuït respecte al 2023, quan es van registrar 36 aspirants entre 131 postulacions. Aquest retrocés es produeix fins i tot en un any en què el nombre total de pel·lícules inscrites ha augmentat, fet que confirma que el percentatge de dones postulants ha disminuït. A més, la representació femenina continua estant més present en el cinema documental, un gènere que, malgrat la seva importància artística i social, encara es percep com menys comercial i amb menys accés a grans pressupostos. Això suposa un repte per a les directores que volen fer el salt cap a projectes amb més visibilitat i ambició industrial.

Les nominacions als Goya poden considerar-se un indicador de progrés, però també evidencien que les bretxes en la indústria continuen existint. Aquest panorama no és un fet aïllat, sinó part d’una evolució més àmplia dins la indústria cinematogràfica, on les dones han guanyat presència, però encara han d’enfrontar-se a desigualtats estructurals. L’informe de la CIMA del 2023 dedica un apartat específic a la representació de les dones darrere la càmera en els llargmetratges de ficció. Hi destaca la persistència de la segregació laboral horitzontal i vertical: la presència de dones disminueix a mesura que s’exploren nivells més alts de poder (com en la direcció, amb 36 directores enfront de 95 directors) i es mantenen sobrerepresentades en els càrrecs de disseny de vestuari, direcció artística, i maquillatge i perruqueria, els departaments més tècnic-estètics. L’àmbit on s’observa més paritat és en direcció de producció, que pertany a la gestió organitzativa.

Malgrat l’augment de la representativitat de les directores en els premis Goya des del 2021, cal tenir en compte que aquest reconeixement se centra sobretot en el documental, mentre que a la ficció la segregació que hem descrit encara es manté.

Les ajudes públiques: un trampolí amb límits

En paral·lel, l’augment del nombre de dones en la direcció no ha significat necessàriament un increment proporcional en el seu accés a les ajudes públiques: els informes de l’ICAA no ofereixen un desglossament detallat per gènere, però podem partir de la hipòtesi que trobem una presència més gran de directores en l’apartat de les ajudes selectives, ja que prioritzen projectes de rellevància cultural, documental o social, en contrast amb les ajudes generals, dirigides a aquells projectes amb més viabilitat comercial. Aquesta tendència coincideix amb el que assenyalen els informes de la CIMA, que mostren com les cineastes troben més oportunitats en espais amb una menor rendibilitat econòmica i amb un enfocament més gran en l’autoria o en temàtiques socials i culturals.

Si partim d’aquesta idea, podem identificar un creixement exponencial en les ajudes selectives de l’ICAA: el 2021 va beneficiar 47 projectes, mentre que el 2023 va arribar als 81, gairebé duplicant la seva xifra en només tres anys. En canvi, les ajudes generals han experimentat un creixement més gradual, amb un nombre de projectes molt similar en els darrers tres anys, passant de 45 a 51 projectes.

Aquestes dades suggereixen un suport clar a les produccions de cineastes que comencen la seva trajectòria, però també posen de manifest la dificultat d’accedir a projectes de gran pressupost. Aquesta dinàmica es confirma en el capítol “Dones i economia en el sector cinematogràfic del llargmetratge” de l’informe de la CIMA de 2023, on s’utilitzen dades proporcionades per l’ICAA i es destaca que el 2023 els títols dirigits per dones van representar un 37% en les ajudes generals i un 44% en les selectives.

L’informe ressalta una bretxa econòmica en les subvencions i confirma que les ajudes selectives han estat històricament el principal trampolí per a les directores debutants. Les dades també assenyalen les barreres que han d’afrontar tant les cineastes novelles com les que aspiren a consolidar-se. Això planteja un interrogant sobre quins mecanismes podrien permetre aquestes directores fer el salt a la ficció o accedir a projectes amb més pressupost que mantinguin la seva identitat autoral i aconsegueixin un abast comercial més ampli.

2022: l’any de la visibilitat

Segons l’informe de la CIMA, el 2022 destaca com el millor any pel que fa a la representativitat de les dones en les ajudes públiques, amb un 42% en les ajudes generals i un 49% en les selectives. Sens dubte, va ser un any clau per a la visibilitat de les cineastes a la indústria i ens proporciona exemples de directores que van fer passos ferms cap a la consolidació de les seves carreres.

Títols com Alcarràs de Carla Simón, Cinco lobitos d’Alauda Ruiz de Azúa, Cerdita de Carlota Pereda o El agua d’Elena López Riera evidencien la diversitat i profunditat de les narratives proposades per cineastes dones, obtenint reconeixement en festivals nacionals i internacionals. Totes aquestes pel·lícules es van desenvolupar en l’àmbit de la ficció, però amb matisos particulars. Alcarràs, per exemple, es caracteritza per un estil naturalista i un enfocament en una comunitat agrària catalana, un relat que ressona amb els valors culturals i socials que prioritzen les ajudes selectives de l’ICAA per a la producció de llargmetratges. Tant Cinco lobitos com El agua també es van beneficiar d’aquest tipus d’ajuts. En canvi, Cerdita va ser l’única que va aconseguir una subvenció dins de les ajudes generals, fet que li va permetre comptar amb un pressupost més elevat que la resta. Cal destacar que Carla Simón era l’única d’aquestes directores que ja tenia experiència en el llargmetratge amb Estiu 1993 (2017), mentre que la resta tenien una trajectòria prèvia en el camp del curtmetratge. Aquestes obres exemplifiquen com algunes cineastes han trobat oportunitats per fer ficció després d’un primer llargmetratge o d’una llarga experiència en el curtmetratge.

Tanmateix, aquests casos no reflecteixen la norma. La majoria de les directores continuen depenent de les ajudes públiques i dels festivals per poder desenvolupar els seus projectes. Tant les dades com els exemples exposats incideixen en qüestions clau sobre l’evolució del sector i la necessitat de garantir mecanismes de finançament que assegurin la continuïtat de les cineastes a la indústria espanyola.

Un horitzó en expansió: més enllà del nínxol, cap a la indústria

Les plataformes digitals i la televisió són àmbits en què la presència de projectes liderats per dones ha crescut notablement. L’any 2023, el 27% dels llargmetratges estrenats en plataformes digitals van ser dirigits per dones, en contrast amb el 44% dels estrenats a les televisions generalistes, una xifra que s’acosta a l’equitat. Aquest suport ha permès moltes directores explorar gèneres més comercials, però també apostar per projectes més arriscats.

La trajectòria d’Alauda Ruiz de Azúa després de Cinco lobitos n’és un bon exemple: després d’una comèdia romàntica com Eres tú (2023), produïda per Netflix, el 2024 ens ha portat una proposta molt més compromesa com la sèrie Querer, per a la plataforma Movistar Plus+.

Els èxits aconseguits per les cineastes en els darrers anys no han de ser infravalorats, però tampoc podem ignorar les barreres que encara persisteixen. Les bretxes estructurals continuen limitant l’accés a projectes d’alt impacte i dificulten el pas de moltes realitzadores cap a la consolidació en la ficció. Mentre que el documental i les plataformes digitals han servit de refugi i trampolí per a moltes directores, el cinema espanyol encara té un deute pendent amb les seves creadores.

Tal com va assenyalar Carlota Pereda durant l’estrena de Cerdita: “Jo soc d’una generació en què no ens feien ni cas, però ni cas, i de sobte ens fan cas i som les mateixes dones amb el mateix talent”. És una veritat incòmoda: el problema no és la manca de talent, sinó la manca d’oportunitats.

Les dades reflecteixen tant la voluntat de consolidar-se en la indústria com la necessitat de conquerir espais de poder. Perquè les cineastes sempre hi van ser i hi són, però ara no només esperen ocupar un lloc en igualtat de condicions, sinó que prenen aquest lloc. El cinema espanyol té al davant el repte de demostrar que això no és una onada passatgera, sinó l’inici d’un canvi estructural real. Un canvi que ha arribat per quedar-se.