Oceans de ràbia: La mirada feminista a l’’slasher’

Si hi ha un gènere travessat des de l’arrel per la mirada masculina, aquest és el terror. De mares terribles a víctimes o entitats monstruoses, la dona al cinema de terror ha estat presa d’estereotips i clixés durant dècades. Per això mateix, actualment, cada cop més realitzadores es proposen capgirar el gènere des d’una perspectiva feminista, buscant noves maneres de narrar i de subvertir la mirada masculina. En són exemples notables Coralie Fargeat, Julia Ducournau o Jennifer Kent, les obres de les quals han rebut grans elogis com a reformulacions de subgèneres tradicionalment dominats per veus patriarcals com el body horror, el rape and revenge o el terror psicològic. Però hi ha un subgènere que ha tingut un desenvolupament particular a la llum de la creació femenina: l’slasher. Això es deu, en part, al fet que en els seus inicis aquest va ser considerat “menor”; una distinció que, si bé amb els anys s’ha volgut posar en dubte, també s’ha reforçat amb la popularització del que s’anomena “terror elevat” i el seu suposat monopoli com a espai per reflexionar sobre temes complexos com la maternitat o el trauma. Potser per això, en comparació amb altres subgèneres, la presència de dones a l’slasher continua sent minoritària. Però això no vol dir que no hi siguin (ni hi hagin estat en el passat): senzillament cal fer l’exercici de mirar més de prop i més enllà. Amb això en ment, ens proposem traçar una breu genealogia feminista de l’slasher, tot recorrent tres moments que, no per casualitat, es desenvolupen en paral·lel a les diferents onades del moviment feminista. Tot apuntant cap a una reflexió sobre el lloc que ha ocupat la dona dins del subgènere i com aquest ha anat canviant a la llum de la creació femenina i la inclusió de mirades diverses des de la interseccionalitat.

La segona onada: “El terror abjecte és de gènere femení”

Aquestes paraules les diu Carol J. Clover en el text “Her Body, Himself: Gender in the Slasher Film”, publicat inicialment el 1987 i incorporat anys després com a primer capítol del seu llibre seminal Men, Women, and Chain Saws: Gender in the Modern Horror Film (1992). L’autora hi qüestiona l’esmentada jerarquia entre subgèneres i posa el focus en l’slasher, l’estructura narrativa del qual defineix com la d’un “assassí psicòpata que apunyala fins a la mort una sèrie de víctimes, en la seva majoria dones, una a una, fins que és vençut o assassinat, normalment per una noia que ha sobreviscut”. Tenint en compte l’origen de l’slasher en relació amb la tradició anglosaxona [1] i els valors conservadors de l’era Reagan, Clover argumenta que aquest tipus de pel·lícules representen l’ansietat i la por masculines davant l’agència femenina i que, per aquesta mateixa raó, despleguen una gran violència sobre la dona-víctima. Tanmateix, una anàlisi des del present permet observar les tensions i contradiccions d’un subgènere que perpetua rols i estereotips de gènere des de la mirada masculina i, alhora, apunta de moltes maneres a una deconstrucció dels mateixos.