Festival de Sant Sebastià — Les directores no deceben

Deixem fora d’aquesta crònica precipitada del festival una de les pel·lícules més arriscades de la programació, Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, de Jane Schoenbrun, de la qual es va publicar la crítica la setmana passada escrita per Elena Olmo. Tampoc entra en aquestes reflexions el pas fulgurant i fugaç de Naomi Watts per recollir el seu Premi Donostia, que recollim en una peça apart. Aquí i ara, a falta de treure conclusions al final del festival, apuntem algunes idees de nou pel·lícules vistes de les diferents seccions, a més de destacar les tres restauracions de directores que s’han presentat a la secció Klasikoak.

Dues pel·lícules de la Secció Oficial

ARTAKALAN/WHAT REMAINS, Yeşim Ustaoğlu

Veterana directora, nascuda el 1960, Yeşim Ustaoğlu és una coneguda de Sant Sebastià, on el 2008 va guanyar la Concha d’Or amb Pandora’nin kutusu (La caja de Pandora). Aquest any, la directora turca torna amb una història sobre el dolor i la dificultat de la creació. La protagonista, Elfie, és mare d’un nen de sis anys i dona del Mehmet, un músic obsessionat amb els sons, però també és una poeta que ha perdut la seva veu. L’Elfie es perd en la frustració i la depressió d’una vida sense horitzons, fins que pren una decisió: abandonar-ho tot i marxar en una road movie que la portarà a través de Turquia fins a un petit poble d’alta muntanya on trobarà la serenitat per poder tornar a escriure. Mentre ella fa aquest viatge, el marit i el fill emprenen un altre tipus de viatge que els porta a casa de l’avi, el pare de Mehmet, on aquest es reconciliarà amb el seu passat. Caldrà tornar sobre aquest film que, sota el seu aparent classicisme, amaga moltes capes de pensament i sensacions d’una gran bellesa, com els poemes de l’Elfie, escrits per Birham Keskin.

MUYOU NO FITA/IN MY FATHER’S ROOM, Maha Harada

Maha Harada no és una dona de cinema, és una dona d’imatges i de paraules. Potser per això el seu debut com a directora desconcerta i fascina a parts iguals. Explica una història, la de Satomi, una dona solitària que treballa en un museu d’art modern i el dia del seu aniversari rep un regal del seu pare mort. Aquest regal la portarà a descobrir un pare del qual gairebé no sabia res. I el que troba és un home d’una sensibilitat i poesia, és un poeta ocult i desconegut, d’una rara bellesa. A través del pare i les paraules de la seva poesia, Satomi aprèn a apreciar el ritual de la cerimònia del te i el ritme pausat de la vida d’algú que no necessita gaire més que ell mateix per crear bellesa. El fet que Harada sigui escriptora, artista i especialista en art fa que aquest film sigui impossible de comparar amb cap altre: no s’assembla a res. Tampoc no és fàcil de veure, però si entres en la seva atmosfera és realment una gran experiència visual.