Els millors films inèdits del 2024

La redacció de Filmtopia fa una tria d’alguns dels títols més estimulants que hem vist en festivals d’arreu (Berlinale, D’A Film Festival, Canes, Locarno, Sant Sebastià, Sitges, Seminci, L’Alternativa…), però no han aconseguit, malgrat el seu interès innegable, fer-se un lloc a les cartelleres comercials del nostre país. T’oferim una ullada a un ventall de propostes de cineastes emergents, de cinematografies menys conegudes o fins i tot de veteranes que encara ho tenen difícil per aconseguir distribució comercial, i que també mereixen aparèixer entre allò més destacat d’aquest 2024. Perquè encara hi ha un cinema de dones invisibilitzat per l’exhibició comercial.

Eulàlia Iglesias

Toxic de Saulé Bliuvaité

La guanyadora del Lleopard d’Or del Festival de Locarno ens dona a conèixer una cineasta prometedora que, des dels paisatges postsoviètics d’un suburbi urbà de Lituània, explora les formes contemporànies en què els cossos de les adolescents esdevenen un camp de batalla. Bliuvaité aplica la sensibilitat estètica de Sofia Coppola a un context més propi del cinema “quinqui” en femení, en una proposta que evita els tics del miserabilisme alhora que copsa fins a quin punt la pressió estètica i la comercialització dels cossos joves arriba fins a l’últim racó del món.

La prisonnière de Bordeaux de Patricia Mazuy

Patricia Mazuy, una de les cineastes més interessants del panorama francès contemporani, segueix sent una il·lustre inèdita a les nostres sales, malgrat el prestigi que gaudeix al seu país i malgrat haver estat objecte de retrospectives recents com la que li va dedicar el Festival de Gijón l’any 2022. La seva última pel·lícula, probablement també la més accessible de la seva filmografia, es posa al servei de dues actrius im-pres-sio-nants com Isabelle Huppert i Hafsia Hersi per celebrar una història d’amistat impossible entre dues dones d’esferes socials oposades que es coneixen tot visitant als seus respectius marits a la presó.

Elena del Olmo

Lesvia de Tzeli Hadjidimitriou

La cineasta, escriptora de guies de viatge i fotògrafa Tzeli Hadjidimitriou, nascuda en Mitilene, capital de Lesbos, documenta la historiografia de l’illa i el pelegrinatge de lesbianes durant la dècada dels 70 i 80. El material d’arxiu i els testimonis mostren les dones que acudien a rendir tribut a la poeta, vivint a la riba del Mar Egeu i construint una comunitat sustentada en la llibertat identitària. Hadjidimitriou, a més, incideix en les conseqüències i els matisos del pelegrinatge massiu a l’illa, en la tensió violenta entre els turistes i les lesbianes, i en un lloc que, en major o menor mesura, perdura com un santuari.

Witches de Elizabeth Sankey

La britànica Elizabeth Sankey construeix un videoassaig al voltant de la figura de la bruixa en el cine com introducció a las problemàtiques tabú de la maternitat. Imatges de cintes com I married a witch (1942), The witches (1990) o La pasión de Juana de Arco (1928) es dilueixen amb testimonis a càmera i la veu en off de Sankey per denunciar el estigma al voltant dels desequilibris psicològics que comporta l’embaràs, la falta de tractament en les escasses Instituciones mentals del país i l’alleujament salvavides trobat en una xarxa de suport femenina.

Nuria Vidal

Querido trópico d’Ana Endara Mislov

El cinema llatinoamericà amplia les seves geografies i de mica en mica incorpora cinematografies perifèriques. És el cas de la panamenya Ana Endara Mislov, que després d’una carrera com a documentalista dirigeix ​​la seva primera ficció. Querido trópico és la història de la trobada de dues dones molt diferents, una dona de classe alta que voreja la demència, i la seva cuidadora, una solitària immigrant colombiana. Entre totes dues es crea una connexió feta de l’afecte i el respecte. La veterana actriu xilena Paulina García i la debutant colombiana Jenny Nava aconsegueixen una química entendridora en aquest film que té com a escenari un preciós jardí tropical.

Zafari de Mariana Rondón

Les veneçolanes Mariana Rondón i Maite Ugás treballen mà a mà alternant direcció i producció als seus films. Zafari és la quarta pel·lícula que realitzen juntes per a la seva productora Sudaca. La situació política a Veneçuela les ha portat a haver d’exiliar-se al Perú, on han rodat aquesta estranya i fascinant pel·lícula que pren el nom d’un hipopòtam nouvingut a un petit zoològic. En el microcosmos en què conviu una classe alta vinguda a menys i un proletariat sense horitzons, la manca de menjar és un dels problemes més urgents. Sota l’aparença d’un conte fantàstic, el film traça un retrat sense misericòrdia de la vida a la Veneçuela de Maduro.

Marta Armengou

The last showgirl de Gia Coppola

El de Demi Moore no ha estat l’únic retorn sonat del 2024. Seria injust no mencionar també el de Pamela Anderson a The last showgirl, la tercera pel·lícula que dirigeix Gia Coppola després de Palo Alto i Popular. Anderson interpreta, de manera extraordinària, una veterana ballarina que ha d’afrontar una nova vida després de perdre abruptament la feina, a la qual havia dedicat 30 anys de carrera. Coppola ressuscita la famosa “vigilant de la platja” que ha de replantejar-se el seu futur, però també la relació amb la seva filla en el que és un retorn melancòlic i de to crepuscular, que té tant d’inici com de final d’etapa.

Marla Jacarilla

Apple Cider Vinegar de Sofie Benoot

El quart llargmetratge de la cineasta belga Sofie Benoot és un fascinant documental (O potser hauríem de dir semidocumental?) de múltiples capes que mescla amb molta habilitat autoficció, observació atenta de la natura, humor i derives situacionistes. En Apple Cider Vinegar, a una narradora de documentals sobre natura –Siân Phillips, que ha estat la veu de nombrosos documentals sobre natura durant anys– li extrauen un càlcul renal, cosa que també ha viscut la pròpia Benoot. Una pedra que conté partícules de weddel·lita, un mineral localitzat exclusivament en el mar de Weddell, a la Antàrtida. Però, com pot un mineral que es troba a Antàrtida acabar en el nostre cos? A partir d’aquesta pregunta, la protagonista s’embarca en un viatge fantàstic per diversos indrets del nostre planeta: Cap Verd, Regne Unit, Palestina, Califòrnia… Un particular recorregut geològic, poètic, mediambiental i filosòfic que reflexiona sobre l’antropocè i els distints vincles que ens uneixen amb la terra.

Una sombra oscilante de Celeste Rojas Mugica

En la seva òpera prima, la directora xilena Celeste Rojas Mugica s’aproxima a l’arxiu fotogràfic del seu pare Lucho, que li serveix d’excusa per conversar amb ell sobre el seu treball com a fotògraf i el seu activisme polític durant la dictadura de Pinochet. Lluny de ser un típic documental autobiogràfic familiar, Una sombra oscilante s’apropa per moments al cine més experimental i es permet també reflexionar sobre el sentit (polític) de les imatges, sobre la relació entre fotografia i memòria, i sobre la materialitat de les imatges analògiques.

María Adell

Janet Planet d’Annie Baker

Una de les múltiples propostes que la companyia nord-americana A24 va presentar a la passada Berlinale va ser Janet Planet, debut al cinema de la prestigiosa i jove dramaturga Annie Baker. Basat en experiències autobiogràfiques, i ambientat en els boscos de Massachusetts en l’estiu de 1991, aquest auster drama maternofilial replet d’esmolats diàlegs i d’un sofisticat humor negre, té un dels seus punts forts en la parella de protagonistes. La sempre impecable Julianne Nicholson i la sorprenent debutant Zoe Ziegler encarnen  Janet, una mare gens convencional, i Lacy, la seva filla d’onze anys, i fan creïble l’estira-i-arronsa constant d’una relació marcada per l’afecte, però, també, per la desconfiança i per una hostilitat latent, una peculiaritat que converteix Janet Planet en una de les més complexes representacions dels vincles maternofilials dels últims temps.

Filmei paxaros voando de Zeltia Outeiriño González

El debut en el llargmetratge documental de la cineasta gallega establerta a Barcelona Zeltia Outeiriño González comença com una indagació en la mateixa identitat a través de la memòria familiar per a revelar-se, finalment, com un commovedor homenatge d’una filla a la seva mare que no evita la reflexió crítica sobre la fragilitat del sistema sanitari i de cures al nostre país. Zeltia i Socorro, filla i mare, són les protagonistes d’aquest documental d’autoficció amb ressons de No Home Movie, de Chantal Akerman, que aborda, amb honestedat i emoció aclaparadores, les llums i les ombres dels vincles familiars.