Tu també pots ser una "nasty woman"

Durant la campanya per a les eleccions presidencials dels Estats Units del 2016, en el tercer debat televisat a l’ABC, Hillary Clinton estava explicant com pensava reforçar la Seguretat Social tot apujant els impostos a les persones més riques, a gent benestant com ella mateixa i el seu contrincant Donald Trump. "Suposant que aquesta vegada no trobi la manera d’escapolir-se’n", va afegir en al·lusió als tripijocs del candidat republicà per evadir impostos. Trump la va interrompre etzibant-li un "Such a nasty woman". L’endemà mateix, el moviment feminista s’apropiava de l’insult misogin per reivindicar el potencial transformador d’aquestes dones "repulsives" que no s’arronsen davant del mandat i la violència patriarcals, i són titllades de "desagradables" pel fet de no ajustar-se a l’ordre establert ni al rol de gènere que se’ls imposa.

El moviment de les "nasty women" també ha arrelat al món del cinema. L’any 2022 Kino Lorber va publicar Cinema’s First Nasty Women, un paquet de 4 DVDs que aplega 99 títols tant europeus com dels Estats Units, produïts entre 1898 i 1926 i recopilats per les historiadores Maggie Hennefeld, Laura Horak i Elif Rongen-Kaynakçi. Com ja passava amb un altre paquet de Kino Lorber, l’imprescindible Pioneers: First Women Filmmakers, aquesta edició permet revisar el paper de les dones al cinema dels inicis tant darrere com, aquest cop, sobretot davant de la pantalla. Un cop més, es confirma com el cinema dels orígens va ser un territori de (relativa) llibertat per a les dones. Abans que l’star system codifiqués els rols a les pel·lícules i propiciés un tipus de bellesa molt canònica, molts personatges femenins subvertien les expectatives lligades al gènere, capgiraven el sistema i esdevenien agents de la narració (i del caos) per davant dels seus companys masculins. La Filmoteca de Catalunya pren com a punt de partida la col·lecció de Kino Lorber i l’amplia tot estenent la genealogia de les "nasty women" a les dones que als anys seixanta i setanta van alterar de nou l’statu quo amb comportaments considerats poc adients, des de la Jeanne Dielman de Chantal Akerman fins a la Gena Rowlands d’Una dona sota la influència, per donar llum al cicle Afins: Nasty Women, que compta també amb diferents presentacions i espectacles, i es programa fins a finals d’any.

Entre els títols programats que representen formes de rebel·lió femenina a l’inici del cinema, criden particularment l’atenció les dues peces que formen part de les sessions Del gag a la veu pròpia: genealogies afroamericanes. Es tracta de What Happened in the Tunnel (1903) i Laughing Gas (1907), ambdues d’Edwin S. Porter, i les dues protagonitzades per Bertha Regustus, una actriu de la qual no se sap res fora de l’aparició en aquests films. I tanmateix resulta sorprenent la seva capacitat per transgredir les expectatives associades als rols de les actrius afroamericanes en el cinema dels inicis. La seva presència a Laughing Gas, on esdevé la figura de transmissió d’una eufòria encomanadissa i incontrolable, il·lustra aquest cicle i es fixa des de ja com una imatge icònica a reivindicar del cinema dels orígens. Com afirma Charlene Regester en el llibret de Kino Lorber: "Regustus emergeix com una dona amb poder: subverteix la seva inferioritat a través del domini que exerceix sobre els altres, habitant espais blancs i assolint agència a través del seu tarannà encomanadís". Aquests curts s’acompanyen de dues peces més: Ethnographic Films, 1929, l’aplec de pel·lícules que va rodar l’antropòloga Zora Neale Hurston que registren la vida quotidiana de les comunitats afroamericanes al sud dels Estats Units en plena època de segregació; i Illusions, un migmetratge de ficció de Julie Dash (la directora de Daughters of the Dust), sobre una dona afroamericana que es fa passar per blanca per treballar en un estudi en el Hollywood dels anys quaranta. Atenció que la sessió de Del gag a la veu pròpia: genealogies afroamericanes del divendres 13 de novembre està presentada per la investigadora i comissària independent Ingrid Blanco, experta en la representació de les identitats racialitzades.

Chantal Akerman va inaugurar la seva filmografia fent saltar pels aires, literalment, la llar com a nucli de la domesticació a Saute ma ville (1963), un dels curts que no podia faltar a la sessió Domèstiques, rebels i virals. El mateix programa també recupera altres personatges de films de fa un segle que subvertien l’ordre domèstic que suposadament havien de guardar a través de l’energia còmico-destructiva de l’slapstick, personatges encara poc coneguts com les protagonistes franceses de Leontine garde la maison (1912) i Rosalie emménage (1911) (aquesta encarnada per Sarah Duhamel) o la britànica Mary Jane’s Mishap (1903), una peça carregada d’humor negre. Les acompanyen noms referents de les avantguardes feministes dels seixanta i setanta com Martha Rosler amb el seu manifest clàssic Semiotics of the Kitchen (1975) o la sueca Gunvor Nelson amb el seu collage dialèctic Schmeerguntz (1965), que connecta amb Cerolax II (1985) de Mara Mattuschka. Tot plegat amb el colofó de la intervenció Tradwives: desig o desesperança? per part del Proyecto UNA.

La sessió Dones insurrectes recupera maneres de subversió social més (o menys) organitzades. A How Bridget Served the Salad Undressed (1898), la protagonista explota la confusió semàntica del títol per alterar l’ordre social, un escenari paral·lel al de la minyona de Victoire a ses nerfs (1907). Els gestos individuals d’aquests dos primers films esdevenen força col·lectiva (des)articulada a La Grève des nourrices (1907), en què les mainaderes d’una ciutat s’apleguen per anar a la vaga. Des d’un registre molt diferent, I Am Somebody (1969) de Madeline Anderson i Janie’s Janie de Newsreel Collective (1971) recullen respectivament la revolta obrera d’un grup de treballadores afroamericanes d’un hospital en el primer cas, filmades també per una cineasta negra pionera, i el despertar emancipador d’una dona de classe obrera fins aleshores sotmesa als abusos del pare i el marit.

En una altra sessió es pot recuperar la transgressora A Question of Silence (1982) de Marleen Gorris, on tres dones que no es coneixen porten més enllà la seva ira reprimida que esclata en forma de violència en una botiga de roba qualsevol. Aquest títol de culte holandès s’acompanya de dos curts més: A Bad (K)night (1899) i Daisy Doodad’s Dial (1914), aquest últim protagonitzat i dirigit per la Vitagraph Girl Florence Turner en una incursió en el cinema britànic. 

El travestisme ha estat, ja des d’abans dels inicis del cinema, una estratègia per demostrar la naturalesa performativa dels rols de gènere i capgirar els imaginaris dominats pels homes. Un recurs, el del crossdressing, també habitual entre les "nasty women" pioneres, que la Filmoteca celebrarà en la sessió de cloenda del cicle. Divendres, 11 de desembre, l’artista de cabaret, clown i transformista Sara Brown personificarà algunes de les protagonistes d’Afins: Nasty Women en l’espectacle Vestidas de hombre, un final de festa d’altura que comptarà amb l’acompanyament musical de Neurospycis.

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.