Crítica — Sangre en los labios: violent pressentiment del desig

Macho sluts, una antologia eròtica de relats queer, descansa en la mà de Lou mentre fuma una cigarreta. Va ser publicada en 1988 i la firma Patrick Califia, home bisexual transgènere  que en aquell temps s’identificava com a lesbiana. En els anys anteriors, el moviment antipornogràfic feminista d’Andrea Dworkin batallava contra el moviment lèsbic sadomasoquista, mentre Califia imaginava l’existència d’un univers on etiquetes como top i bottom, home i dona o gai i heterosexual eren transgredides. La presència del llibre accentua la curiositat de Lou davant el panorama queer que s’amplifica més enllà dels límits del seu petit poble. Al igual que Jackie entrena fèrriament per al certamen de culturisme, la lectura implica la formació activa en la identitat lèsbica de Lou.

Rose Glass subverteix el rol esperat per a Lou (Kristen Stewart) que, davant l’evident diferència física amb Jackie (Katy O’Brian), assumeix la posició dominant des que, abans de qualsevol fregament, ordena a la culturista que es giri per administrar-li la primera injecció d’uns addictius i extraordinaris anabolitzants. Lou, que es dedica a desembussar els desbordants lavabos del gimnàs i suportar als clients que els freqüenten, troba el plaer en tenir el control (sexual, romàntic o en netejar les restes de carn, dents i  sang de les parets del seu apartament). Jackie, que té un físic imponent que li concedeix seguretat i protecció, troba plaer en cedir-li el poder a Lou, descobrint en la intimitat una vulnerabilitat que mai ha controlat. El consentiment a partir del qual neix l’erotisme es mesura en la possessió o l’entrega del poder, independentment de la potència física, com explicava Stewart en una entrevista per a Nerdist: “El sexe queer no sempre té a veure necessàriament  amb el físic. Són les històries que ens contem els uns als altres, les històries que ens contem a nosaltres mateixos, les fantasies que tenim, el que volem  sentir. I si comparteixes aquest sentiment, llavors és real. Poc ser gran. Puc ser tan gran com vulgui, encara que faci 1,70 m i pesi menys que ella”.

Sangre en los labios desafia amb un pòster d’explotació on el musculós braç esquerre d’O’Brian equilibra el seu cos mentre el dret sosté una pistola en l’aire. Glass abraça l’erotisme que s’allunya dels cànons heteronormatius i entra sense temor en un terreny fetitxista macrofil, apropant-se al muscle contret pel pes de les màquines del Gimnàs Cràter o sota les hàbils mans de Lou, recorrent el cos de Jackie abans que separi les cames. Les relacions de poder són la base d’aquest llaços ardents: les agressions a la germana de Lou, la mirada inquisidora d’un pare homicida o el xantatge de Daisy, que té un aura infantil, amb les dents rossegades per l’excés de sucre, contrasta amb les relacions sexuals a la força que manté amb una subjugada Lou. L’ultraviolència habita els personatges, en un món sòrdid, ombrívol i brut on el fregall i el lleixiu només rasquen les taques de sang resseca de la paret i el menjar traspua grassa, nata i xarop. 

Les minories maltractades dan donen curs a una fantasiosa agressivitat sanguinària que s’allunya a consciència de la moralitat i trenca mandíbules, destrossa tràquees i somnia amb esclafar el pare de la seva xicota. L’horror lasciu dels espasmes i els panteixos ofegats de Saint Maud, símptomes d’una ambigua possessió divina, continuen quan els esteroides eixamplen els muscles de Jackie a la vegada que un grotesc so d’esquinç ens fa regirar-nos en la butaca. Les imatges irreals i al·legòriques qüestionen la realitat i mostren una dimensió onírica que revela una particular percepció dels esdeveniments: Jackie vomita la culpa davant els jutges de l’esperat certamen de culturisme o es transforma, fora de tota lògica física, en una figura mitològica caiguda del cel, salvadora, davant els udols de dolor de Lou. 

Sangre en los labios juga amb el poder, físic i simbòlic, en un exercici que transforma la realitat i, amb valentia, permet que les lesbianes es cobrin la venjança a la vegada que, entre elles, mostren el més delicat dels afectes o el més brusc dels fregaments. Stewart, que amb Lou continua la resignificació de la seva carrera, i O’Brian, que encarna Jackie gracies a una foto en xarxes socials, mantenen, cada una, una relació lèsbica fora del set de rodatge, amplificant l’autenticitat de les escenes que comparteixen, en una equitat de coneixement, que, malgrat no ser necessari per interpretar, no pot ser replicat. Glass abandona les expectatives lligades al binarisme, al físic i al propi realisme narratiu, i dota les seves protagonistes d’una voluntat per crear i ser dins d’una relació construïda sobre els cadàvers d’aquells que les anomenem “monstres”.