Llibres — Els 6 millors llibres de cinema escrits per dones per aquest Sant Jordi
Per aquest Sant Jordi, a Filmtopia reivindiquem el plaer de llegir cinema des de mirades originals que han sabut qüestionar, ampliar i reinventar el relat dominant. Et proposem una selecció de llibres escrits per dones que pensen les imatges, la història del cinema i la seva relació amb el poder, el cos i la política. Assaigs i textos imprescindibles per a una cinefília inquieta, que no es conforma amb mirar, sinó que també vol entendre, discutir i transformar.
Redacció
16 d'abril 2026
Aquesta tria reuneix veus fonamentals que, des de diferents generacions i perspectives, han contribuït a repensar el cinema com a llenguatge, com a institució i com a espai de resistència. Cinefilias en femenino, de Marta García Carrión, proposa una revisió de la cinefília que posa al centre les espectadores i les seves experiències, ampliant un concepte tradicionalment masculinitzat. Amb Medios calientes. Las imágenes en la era del calor, Hito Steyerl ens interpel·la sobre el present de les imatges en un món travessat per la crisi climàtica i tecnològica, des d’una mirada crítica i radicalment contemporània.
La recuperació de ¿Qué es el cine?, de Germaine Dulac, ens connecta amb una de les grans pioneres del pensament cinematogràfic, que ja a principis del segle XX reivindicava un cinema lliure, experimental i allunyat de les convencions narratives. A Cinema i feminisme. Una immersió ràpida, Andrea L. Press i Sarah Johnson Palomaki ofereixen una eina accessible i rigorosa per entendre les relacions entre imatge, gènere i representació.
Per la seva banda, Figuras de resistencia, de Teresa de Lauretis, recull algunes de les reflexions més influents del pensament feminista aplicat al cinema i la cultura visual, mentre que El último tango en París. Un escándalo entre dos siglos, d’Eva Peydró, revisita críticament un dels grans mites del cinema modern per posar en evidència les violències i relacions de poder que el sostenen.
Sis llibres per llegir i regalar aquest Sant Jordi que no només celebren el cinema, sinó que el qüestionen, el desmunten i el tornen a imaginar des de noves perspectives. Aquestes són les nostres recomanacions.
1- CINEFÍLIAS EN FEMENINO, MARTA GARCÍA CARRIÓN (SÍLEX EDICIONES)
En el text de presentació de Cinefilias en femenino. Mujeres y cine en España, Marta García Carrión, professora i investigadora d’Història Contemporània, explica que aquest volum col·lectiu sorgeix de les principals contribucions presentades per investigadors i investigadores de tot el país en una jornada acadèmica celebrada el 2021 a la Universitat de València. El resultat, admet, és necessàriament heterogeni, i afegeix: "precisamente esa pluralidad aporta el mayor interés del volumen: ofrecer un abanico de posibilidades de investigación que se están desarrollando y mostrar la vitalidad de las investigaciones que aportan miradas feministas o perspectivas de género al análisis del cine". Tal com assenyala García Carrión, els disset capítols del llibre proposen un ampli ventall de metodologies, enfocaments i línies de treball per a totes aquelles persones que actualment investiguem sobre la historiografia i la història del cinema espanyol i que trobem a faltar més estudis abordats des d’una perspectiva feminista o amb un vessant de gènere. Cinefilias en femenino no amaga, des de la seva mateixa presentació, la seva naturalesa de llibre acadèmic, adreçat principalment a la comunitat universitària; tanmateix, la seva estructura i la varietat de temes que tracta poden fer-lo igualment atractiu com a obra de divulgació per a totes les persones interessades en la història del cinema espanyol en general, i en la seva lectura en clau de gènere en particular.
2- MEDIOS CALIENTES. LAS IMÁGENES EN LA ERA DEL CALOR, HITO STEYERL (EDITORIAL CAJA NEGRA)
Dins de la col·lecció Futuros próximos, l’editorial Caja Negra publica el tercer volum dedicat a Hito Steyerl, l’obra audiovisual i escrita de la qual gira entorn de la necessària reflexió sobre les imatges i les tecnologies digitals. Medios calientes. Las imágenes en la era del calor reuneix una sèrie d’assajos crítics que orbiten al voltant d’un nou centre: la irrupció de la IA generativa i el seu impacte, dins i fora de l’àmbit artístic.
Hito Steyerl és una de les videoartistes i pensadores més destacades pel que fa a la reflexió sobre les noves tecnologies en el si d’un món globalitzat. Els seus treballs visuals i escrits són reflex d’aquesta mirada aguda: per damunt de tot, podem definir l’artista nascuda a Múnic com una observadora del present. La seva obra es caracteritza per una crítica constant al que es coneix com a capitalisme cibernètic i, sobretot, a la manera com creem i consumim imatges en temps de circulació massiva i accelerada, dins d’un marc general de progrés sense límits.
3- ¿QUÉ ES EL CINE?, GERMAINE DULAC (EDITORIAL WUNDERKAMMER)
"[Conf. 56] Una multitud d’artistes que han comprès la bellesa del moviment mecànic i el meravellós mitjà d’expressió de vida i de ritme interior que pot ser el cinema intenten convertir-lo en la veritable escriptura que ha de ser, aquella que tradueix un pensament, un sentiment. (…) Ens trobem en els inicis d’aquest moviment que es perfila".
D’aquesta manera descriu l’art cinematogràfic Dulac en un dels capítols de ¿Qué es el cine?, un llibre publicat per Lightcone Editions el 2019 en una edició bilingüe, en anglès i francès, i que ha estat recentment editat en espanyol per l’editorial Wunderkammer i el Museu Tàpies, amb motiu de l’exposició Germaine Dulac. Je n’ai plus rien, que es va celebrar a Barcelona juntament amb un cicle a la cineasta francesa a la Filmoteca de Catalunya. Es tracta d’una selecció i edició de les seves conferències, realitzada per Marie-Anne Colson-Malleville, companya sentimental i artística de la cineasta, poc després de la mort de Dulac, després de la Segona Guerra Mundial. El lúcid muntatge de Colson-Maleville, perquè cada capítol és el resultat de la seva cuidada selecció i combinació de diversos fragments de les seves conferències, converteix el llibre en un acostament sòlidament articulat a la trajectòria d’una creadora que s’inicia en les primeres dècades del segle XX, i s’aproxima a la ficció cinematogràfica, però també a propostes més experimentals o d’avantguarda, i al cinema documental.
4- FIGURAS DE RESISTENCIA, TERESA DE LAURETIS (KAÓTICA LIBROS)
Kaótica Libros compila onze articles de la teòrica feminista i queer, entre ells el text clau que es pregunta si el cinema de dones és diferent del d’homes i en què.
El passat 2 de febrer va morir Teresa de Lauretis als 87 anys. L’autora d’origen italià és una referència indiscutible en el camp dels estudis feministes i la impulsora de la teoria queer (tot i que després ella mateixa va qüestionar-ne la de deriva dins de l’acadèmica, com recorda a l’article Cambios de hábito, quan denuncia com la teoria queer "s’ha convertit ràpidament en una criatura conceptualment buida de la indústria editoral"). Per endinsar-nos en la seves idees, ja sigui com a primera lectura o amb voluntat completista, Kaótica Libros acaba d’editar Figuras de resistencia, onze articles complementaris i la majoria posteriors a les seves dues obres capitals, Alicia ya no: feminismo, semiótica, cine (traduït al castellà per Cátedra), el recull d’assaigs que publica el 1984, i Tecnologies del gènere (1987), on va aprofundir en com disciplines com el cinema o la literatura esdevenien "tecnologies" de la construcció de la diferència sexual.
5– CINEMA I FEMINISME. UNA IMMERSIÓ RÀPIDA, ANDREA L. PRESS I SARAH JOHNSON PALOMAKI (TIBIDABO EDICIONS)
La relació entre Hollywood i el feminisme és complicada, i s’ha caracteritzat històricament per una repressió simultània i sorprenents avenços. Des de Hitchcock i Marilyn fins a les femmes fatales i els exuberants melodrames, l’època clàssica de Hollywood és un moment cultural únic que ofereix una visió profunda tant del gènere com del cinema a Amèrica. Aquest llibre va més enllà de l’esplendor i el glamur per explorar com la història i l’herència d’aquest període han reflectit, modelat i, de vegades, fins i tot desafiant les expectatives sobre les dones a la societat. A mesura que la indústria cinematogràfica ha canviat, també ho han fet les seves representacions de gènere, com es demostra en la manera en què la mirada masculina clàssica va donar pas als avenços feministes, a la ràpida reacció postfeminista i, ara, al feminisme contemporani adaptat als mitjans dels grans èxits de taquilla. Aquesta breu immersió posa en relleu aquesta relació dinàmica entre el cinema popular i el feminisme, il·luminant com el gènere, la cultura i el poder han evolucionat a la gran pantalla.
Cinema i feminisme és un assaig àgil i pedagògic que aconsegueix sintetitzar amb claredat una relació tan complexa com la que uneix Hollywood i el feminisme. Lluny de simplificacions, el llibre traça un recorregut crític que connecta la història del cinema clàssic amb els debats contemporanis sobre representació i poder. Tot i el seu caràcter introductori, ofereix eines analítiques valuoses per llegir les imatges més enllà de la seva primera capa de lectura. Un llibre especialment útil per iniciar-se en la teoria feminista del cinema sense renunciar al rigor.
6– EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS. UN ESCÁNDALO ENTRE DOS SIGLOS, EVA PEYDRÓ (EDITORIAL TIRANT LO BLANCH)
En aquest original assaig, la crítica i escriptora valenciana Eva Peydró analitza una obra cinematogràfica concreta, L’últim tango a París (1972), de Bernardo Bertolucci, des d’una perspectiva polièdrica. L’interès de l’obra rau, precisament, en la seva perspectiva múltiple, que combina una anàlisi estètica i temàtica de la pel·lícula amb una aproximació al context social i històric en què es va produir (el de l’Europa dels setanta, l’anomenada "revolució sexual" i el prestigi inapel·lable del cinema d’autor), així com una investigació sobre la censura que va patir després de la seva breu estrena a Itàlia, en la qual Peydró mostra, fins i tot, la sentència judicial italiana contra la pel·lícula. A partir de la segona part, l’autora, que ha dut a terme un rigorós treball de recerca hemerogràfic que permet reconstruir l’impacte que va tenir la pel·lícula en la seva estrena (recupera les crítiques elogioses, i enceses, de Pauline Kael, Norman Mailer i de Molly Haskell, a qui també entrevista), se centra en la revelació de la violència sexual i física que va sofrir l’actriu Maria Schneider durant el rodatge de la pel·lícula. Aquesta secció del llibre aporta, per tant, una mirada contemporània sobre una obra prestigiosa, i d’una altra època, analitzant la relectura que les noves generacions han realitzat sobre ella a l’ombra de la quarta onada del moviment feminista i el MeToo. En aquesta última part, Peydró aporta el seu granet de sorra a les interminables disquisicions sobre la possibilitat de separar l’obra de l’artista, i sobre la tensió que es planteja a l’hora de veure el món des d’una òptica feminista i poder apreciar (o no) les obres d’aquells artistes que no estimen gaire les dones.
