Marta Balletbò-Coll — "Hi ha gent que em diu que ‘Costa Brava’ els va ajudar a sortir de l’armari."

Amb una breu però significativa filmografia, composta de tres llargmetratges i alguns curtmetratges, la directora Marta Balletbò-Coll s’ha convertit en un dels noms a reivindicar dins del cinema LGBTI+ del nostre país, ja que la seva pel·lícula Costa Brava va ser la primera pel·lícula dirigida per una dona i protagonitzada per dues lesbianes. Amb un pressupost de tan sols 60.000 € i gravada en 13 dies, aquesta òpera prima va guanyar multitud de premis tant als EUA com a Espanya. Una comèdia que trenca els tòpics i amplia radicalment la representació de la diversitat sexual de l’època (bastant escassa en aquells dies). Tres anys més tard, Balletbò Coll estrenaria Carinyo, he enviat els homes a la Lluna (1998), barreja de pel·lícula de ciència-ficció i comèdia absurda per a la qual va tornar a comptar amb Desi del Valle, també coprotagonista —juntament amb la pròpia Balletbò-Coll— de Costa Brava. Una obra que, malgrat intentar arribar a un públic més ampli, no va tenir la mateixa acollida que el seu film anterior. Ja el 2004 la directora estrenaria el seu últim llargmetratge: Sévigné. Una reflexió sobre la dificultat dels processos creatius al món del teatre. Un introspectiu i absorbent film en el qual van aparèixer cares tan conegudes com Josep Maria Pou, Carme Elias o Anna Azcona. Després d’aquestes tres pel·lícules, va venir un gir radical de guió a la vida de Marta Balletbò-Coll, que va acabar dedicant-se a l’ensenyament ni més ni menys que dues dècades. Ara, als 65 anys, ens sorprèn amb la seva nova dedicació: consumir i practicar Stand Up Comedy.

Com va néixer la idea per a fer Costa Brava?

Va néixer perquè jo havia fet dos curts i veia que hi havia molt d’esforç en fer-los, però després el pay off era ridícul. I em vaig dir: "Per què no faig d’una manera independent un llarg?". O potser primer vaig pensar: "Demanes subvencions, fas el normal… I a mesura que la cosa no surt, doncs t’agafes llibres americans de com es va fer aquesta pel·lícula, com es va fer l’altra i com es va fer l’altra, i la fas tu i ja està".

Com et va marcar el fet d’haver estudiat cinema als EUA? Hi ha molta diferència entre la manera de fer allà i la d’aquí?

Sí, sí, res a veure. Aquí és cosa pública, subvencions… Com a França.

Vas sentir que Costa Brava va ser millor rebuda allà o aquí? 

Bé, va tenir molt èxit als festivals gai i lèsbics d’Estats Units. Però molt, eh? Llavors no es parlava d’LGBTI+. Allà va ser un èxit brutal, ens la van demanar des de molts llocs. Però no va ser una estrena com la que vam tenir a Barcelona, que va anar molt bé i el públic era molt divers. Molt. Va caure molt bé el fet que vam fer la pel·lícula amb tan pocs diners. I a Madrid ens va anar molt bé també, perquè primer la vàrem passar per Canal+ i això ens va servir de propaganda, i llavors després sí que vam projectar-la als cinemes. Jo no tenia diners per a publicitat, i això em servia com a publicitat. No puc comparar Estats Units i aquí, perquè a Estats Units va ser un circuit de festivals amb molt d’èxit. A banda que el públic a Estats Units riu molt, del que sigui. És molt agraït.

Més que aquí?

Sí, sí.

Tenies alguns referents al cap quan vas començar a escriure el guió de Costa Brava? 

És que a mi això dels referents em sona tant al discurs masculí… Em sona al savi grec i a l’esclau guapo jove. El que és molt savi i el tonto, però que és molt guapo. Mira, jo sempre dic el Billy Wilder, el Howard Hawks… perquè hi ha cert humor entre los muchachos, només els falta una sauna. A mi el que m’agrada de Costa Brava és que una persona ajuda l’altra a fer el seu somni realitat. Llavors a partir d’aquí, ja li posen les etiquetes que volen. A mi el que em va marcar d’adolescent van ser les pel·lícules de l’Íngrid Bergman. I després als divuit, ja a la universitat, la Liza Minnelli. Tot això em va ajudar a sobreviure.

Hi va haver alguna trobada o comentari del públic a les projeccions de Costa Brava que et quedés especialment gravat?

Sí, molts. Fins i tot ara, quan es projecta, trobo algú de la meva edat que em diu "em va ajudar molt a sortir a l’armari". No era la meva finalitat, la meva finalitat era fer una bona comèdia, però sí, diuen això. O alguns americans que em diuen "Anem a demanar una pizza, vols venir?" Que als Estats Units són així, són molt bona gent. 

Tant a Costa Brava com a Sévigné hi ha una reflexió sobre les dificultats logístiques, econòmiques, burocràtiques etc., a què s’enfronten els i les artistes quan volen desenvolupar els seus projectes. 

Sí, unes són de finançament i les altres fan referència al procés creatiu. I la política, clar. Que si l’estrena serà a la sala gran, que si serà a la petita… Que m’ho vaig inventar, eh? Però jo quan invento, solc encertar. I aquesta possibilitat (com a Sévigné), que una persona vulgui fer una obra molt íntima amb dos personatges i acabi sent un circ. Però això era un sacrifici que feia l’autora. En canvi, la directora del teatre (paper interpretat per l’Anna Azcona), doncs ja s’havia retirat i torna. S’havia retirat per un trauma i torna perquè si no, l’obra no es fa. O sigui, és aquest sacrifici, és de nou ajudar-se l’una a l’altra. Però és que, si no hi ha dificultats, no hi ha pel·lícula. 

¿Creus que el públic n’és conscient del que costa tirar endavant una pel·lícula?

No ho sé, perquè ja quan comencen a parlar de "pel·lis", jo, quan sento la paraula "pel·li"… Amb el que costa, almenys podrien dir totes les síl·labes. "Pel·li" amunt, "pel·li" avall… Quan sento "pel·li" jo ja desconnecto. Una vegada, una senyora que no tenia res a veure amb el món del cinema em va dir: "Tu fas cinema? Això, nena, és una mica un sarau, no?". I era una senyora gran, que no tenia res a veure amb el món del cinema. Això sí que no se m’ha oblidat mai. Em va dir això i jo vaig pensar: "Doncs mira, la gent n’està assabentada".

Hi ha dues coses per les quals Costa Brava ha marcat un abans i un després al cinema català. La primera és que, fins a aquest moment, la representació de lesbianes al cinema era molt escassa, i sempre feta des d’una mirada masculina i heterosexual. I la segona és el seu final feliç, que trenca amb els típics finals tràgics associats als personatges homosexuals. Podries parlar-nos una mica d’això?

Jo vaig estudiar cinema als Estats Units, a la Columbia, amb una beca de la Caixa. Allà pot ser que també es tallessin les venes, però en general s’orientaven més cap al final feliç, d’una manera subliminal, diguéssim. De fet, a la comèdia, la frase del Gerald Mast és que res canvia, no? Però vaja, que jo volia un final feliç i ja està, ja tenia bastants problemes a la meva vida com per anar a veure drames. 

M’agradaria que ens parlessis una mica sobre el sentit de l’humor a les teves pel·lícules. Inclús a Sévigné, que no és tant comèdia com les altres dues, està present…

Sí, sí. Jo, per exemple, recordo unes angoixes, unes ansietats brutals els diumenges a la tarda. Llavors, me n’anava a uns cinemes de repertori que estaven per La Bonanova i veia Els senyors prefereixen les rosses (Howard Hawks, 1953). Clar, veies aquelles dues matrones, que obrien la cortina i sortien allà a fer l’animal… A mi això m’encantava, em portava a un altre món. 

Ara des de la jubilació estic fent Stand Up Comedy. I m’estic adonant que és tot el que em surt de manera fàcil: la sorpresa, les respostes que no s’esperen, el meu punt de vista sobre les coses… L’humor sempre l’he estudiat molt. Molt, molt, molt, sempre. I m’encanta la gent que fa riure des de fa dècades, els còmics de ràdio i de televisió americanes m’encanten. Les noies que hi ha ara que fan Stand Up m’agraden molt. 

I no és gens fàcil, oi?

Bé, és una tècnica, però com que jo he estat professora 20 anys i he passat 20 anys presentant les meves pel·lícules als escenaris, doncs tot ajuda molt.

Has estat directora, productora, distribuïdora, guionista i, a més, protagonista de les teves pròpies pel·lícules. Com vas aconseguir combinar totes aquestes activitats alhora?

Doncs gràcies a la Marta Selva i l’Anna Solà, de Drac Màgic, que jo les admiro molt, me les estimo molt, vaig saber qui era l’Alice Guy i les primeres dones que es van dedicar al cinema.

Llavors, per a mi no era tan estrany. És el yo me lo guiso, yo me lo como. 

Però era molta feina, no? 

Sí, però és que l’alternativa era no fer la pel·lícula. La Barbra Streisand a Yentl (1983) també ho feia tot. El protagonista masculí prou que es va queixar, d’això. Clar, ell s’havia de queixar. Que tens un problema de guió, allà la tens. Que tens alguna cosa de direcció, allà la tens. Però clar, això no ho poden veure.

M’agradaria que ens parlessis sobre la introducció d’elements autobiogràfics al teu cinema.

A Intrepidíssima (1996) parlo d’un trauma de la meva infantesa, anar a comprar vestits amb la meva mare. Un trauma que em dura fins als seixanta anys. I a Harlequin Exterminator (1991), doncs jo estava a Nova York i vaig dir: "Aquí no em coneix ningú". Llavors vaig sortir de l’armari. Em vaig enamorar molt d’una actriu i vaig estar penjada uns cinc anys. Però això ho vivia jo, l’altra ni se n’assabentava. I em vaig dir: "Val la pena fer un curt d’això". I a Costa Brava, aquí ja començo a posar distància. Resulta que la que era més activa en el món gai i lèsbic era l’altra, no jo. Ella era una distribuïdora de curts de San Francisco, la Desi del Valle. 

Jo, a Costa Brava vaig posar dues noies, perquè si posava un noi i una noia… ja m’havia passat abans als Estats Units que algú em va dir que el personatge de l’home era un florero. Llavors em vaig dir: "Doncs si l’home és un florero, poso dues noies i ja està". 

Però la idea inicial era posar un home i una dona? 

No, en absolut. Però després d’aquest comentari ja ho vaig descartar totalment. Perquè no ho fas bé, no els agrada mai… Després ho he anat aprenent, ja que per a pagar factures he treballat a la televisió. És que l’home ha de ser el centre, el que tira endavant la trama. I això jo no ho veig. No és que no hi estigui d’acord, és que no va amb mi. Jo tinc els meus somnis, tinc els meus objectius. I l’altre també té els seus. Més que "reivindicar", diria que a mi em surt així. 

Com valores l’evolució de la representació de la diversitat de gènere, sexual i afectiva al cinema des dels anys noranta fins ara? 

Soc un zero. Jo no soc teòrica. Potser en ciència, m’agrada la història de la ciència. És que no ho sé. És que em diuen "ves a veure aquesta pel·lícula, que està molt bé", i jo no puc. No puc. Jo ara estic amb l’Stand Up. Abans estava a galeres, o sigui a l’ensenyament, i ja està. És el que hi ha.

Creus que el cinema català està vivint un bon moment? 

A veure, sí que m’arriben notícies. Jo veig les teles americanes, sobretot les de la Borsa i així, em distreuen mentre menjo. I menjo molt ràpid. O sigui, que tampoc és gaire temps. Però sí que de vegades, canviant de canal, veig que tenen un èxit espectacular en el circuit en el qual jo hauria volgut estar. O sigui que felicitats, i que segueixi la ratxa. Però, saps de qui em sento molt a prop? Del Marc Ferrer i la Zaida Carmona, hi ha com una cosa entre els tres molt maca, ens estimem molt. 

Com valores el paper dels festivals de cinema?

L’únic que conec és l’u22, gent jove que ens estimem molt. Després sí que he contactat amb alguns festivals per dir-los: "¿Per què no passeu alguna cosa?", i no m’han contestat. Però perquè jo encara voldria tornar diners de Costa Brava a la gent que va treballar amb mi i que va demostrar tanta generositat. Jo voldria retornar alguna cosa. I vaig tenir despeses molt fortes: de 4.000 euros, de 6.000 euros, fer l’escanejat a partir del 35mm… I, clar, una cosa no em permet l’altra. Estic molt contenta amb el fet de que les meves pel·lícules estiguin a Filmin, però jo voldria repartir alguna cosa des de fa molts anys. De tant en tant surten coses, com l’u22, o les de Drac Màgic, o ara, que Costa Brava es projectarà al Pavelló Mies van der Rohe, i a Santander també. I estic molt contenta amb la Filmoteca, que passarà al desembre la meva filmografia. I també amb la Muestra de Cine Lésbico de Madrid, l’any que ve estem parlant de reestrenar Carinyo, he enviat els homes a la Lluna. 

Com va ser el procés de fer aquesta pel·lícula? 

És una comèdia més absurda, pel boc gros. Recordo que estava a Tàrrega, passant Costa Brava. Una escala et portava a Costa Brava i l’altra a Toy Story  (John Lasseter, 1996), i jo vaig dir: "És que no ens en sortirem mai". S’han de fer coses així, sense tanta ironia. Tot i que a mi se’m dóna molt bé la ironia. Llavors vam dir amb l’Anna (Simón Cerezo): "Va, fem una cosa sense homosexualitat ni res". I llavors va sortir això i ens ho vam passar molt bé treballant-ho, penso que és una pel·lícula a redescobrir. Maleïda, si tu vols, però que toca l’os. O sigui, el primer que enviem a la lluna és el Sant Pare i s’acaben les guerres, s’acaba la pobresa… I tot i així, sempre hi ha dones que volen que els homes tornin. 

M’agradaria que em parlessis una mica sobre el teu treball amb l’Anna Simón Cerezo, amb els guions.

Ella és més contemplativa. Ella s’ho mira tot, fins i tot Netflix. Jo només veig la Fran Leibovitz, la resta és que no m’interessa. Jo començo alguna cosa si me la recomanen, però em costa continuar. Doncs bé, ella s’ho mira tot. Fins i tot era la primera a veure els vídeos que jo penjava a YouTube. Ella sempre em dona feedback i em corregeix. I sobretot sempre ha estat un suport moral molt important. Penso que sense aquest suport moral jo no hauria pogut fer res. Necessites algú. Sempre escric jo i ella llegeix. Ella és de les persones que veu una pel·lícula d’un assassinat i de seguida sap qui ho ha fet. Jo no m’assabento ni que hi ha hagut un mort.

Si tinguessis l’oportunitat avui dia, faries una nova pel·lícula? 

Jo ara estic amb l’Stand Up, que és un gènere bastant fet per a mi. Però no es pot dir mai que no. És com l’amor, saps? Que també estic la mar de bé, sola, però… Sempre em persegueix el malson de l’assassí que torna al lloc del crim, encara tinc malsons de com acabaré el primer curt. Com pagarem tot això? 

Quina pel·lícula t’ha marcat més a la vida?

Doncs no sé a quina edat vaig veure Cabaret (Bob Fosse, 1972), però a mi Cabaret em va marcar molt.

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.