Quatre llargmetratges clau del cinema lèsbic català contemporani

El cinema lèsbic ha patit, al llarg de la història i arreu del planeta, una doble discriminació: la que afecta l’exclusió de les dones darrere de les càmeres i la que ens parla de la repressió del desig entre dones. Tot plegat provoca que les pel·lícules signades per dones lesbianes que plasmen aquesta experiència a la pantalla siguin encara ara molt minoritàries respecte al gruix de la producció mundial. A Catalunya, amb una cinematografia que arrossega les seves pròpies circumstàncies històriques d’ofec, la situació no és molt millor. Fins a l’any 1995 no trobem la primera pel·lícula lèsbica, Costa Brava, firmada per la Marta Balletbò-Coll, a qui la companya Marla Jacarilla va entrevistar la setmana passada just per reivindicar aquesta fita. 

Després d’uns anys de sequera, l’escena comença a animar-se, sobretot gràcies a un context propici que impulsa l’existència d’aquests films alternatius. Un ecosistema que conformen diferents circumstàncies i iniciatives: la nova onada de dones directores, les accions de Dones Visuals (i programes com Simfonies de ciutat, en col·laboració amb el CCCB), l’existència de certàmens sensibles a les sexualitats divergents com la Mostra de Films de Dones, el D’A Film Fest, el FIRE!! o el FICGLB, i plataformes inclusives com Filmin… Un xarxa que ha generat un col·lectiu de cineastes (elles, però també ells i ellis) que sovint col·laboren plegades o es donen suport en els seus projectes, de manera que el desig entre dones va guanyant terreny, de mica en mica, a les nostres pantalles. 

Us presentem quatre llargmetratges recents que ens parlen de la potència, la diversitat i la varietat de formats del cinema lèsbic a Catalunya.

Veure una dona (2017) Mònica Rovira

Abans de Jeanne Dielman, Quai de Commerce, 23, 1080 Brussel·les, (1975), Chantal Akerman va debutar en el llarg amb Je, tu, il, elle (1974), títol pioner de la representació lèsbica en el cinema. Mònica Rovira s’hi encomana en el seu film Veure una dona, en què, com Akerman, també s’autorepresenta per plasmar des de l’experiència pròpia la intensitat d’una història d’amor entre dones i el dolor causat per la separació. També com la directora belga, Rovira opta pel blanc i negre. Però aquí s’imposa la textura del cinema digital, que esdevé una eina clau per transmetre des de la plasticitat les emocions de la directora. Perquè som davant d’una pel·lícula de narrativa difuminada que s’aproxima sovint a l’estètica experimental. La llum i les ombres, l’aigua i la banda sonora cobren una materialitat tel·lúrica de caire expressionista, i el desbordament de les imatges reflecteix l’espiral d’emocions de la directora. Rovira manlleva el títol de la seva pel·lícula del d’un llibre homònim de l’escriptora Annemarie Schwarzenbach, una de les dones més fascinants de la cultura europea de la primera meitat del segle XX, que va dedicar el seu text a la fascinació que li generava una altra dona. La directora converteix Veure una dona en un assaig autoreflexiu sobre com plasmar visualment el desig homosexual tot esquivant les trampes de la mirada masculina. I sobre com el fracàs en l’amor pot conduir-te a abandonar el cinema… per acabar retrobant-lo.

Temps de desig (2020) Raquel Marques

Directora portuguesa establerta de fa anys a Barcelona, Raquel Marques ha desenvolupat una pràctica cinematogràfica que sovint també reflecteix una concepció compartida de l’autoria (ha cofirmat peces amb María Zafra, Joana Frazão i María Romero), i recull l’experiència de la vida quotidiana més enllà de l’heteronormativitat. A Temps de desig se centra en un aspecte encara poc visibilittzat en aquest sentit: el desig de (no) ser mare. La directora parteix d’un moment de canvi generacional quan, en l’apropar-se als quaranta anys, s’adona que diverses dones que conformen el seu entorn proper, la seva comunitat, es plategen l’experiència de la maternitat. Això suposa per a ella, que no vol tenir fills, tot un trasbals. Com confessa des de la veu en off, ella s’havia imaginat un futur diferent. I és des d’aquesta nostàlgia d’una idea de col·lectiu que de sobte es transforma que decideix acompanyar l’embaràs de la Bea. Com és recorrent en la seva obra, Marques orquestra una peça de quotidianitat domèstica que s’apropa a una experiència, la de la maternitat, que no segueix el full de ruta definit per la parella heterosexual. Alhora també plasma com es despleguen els afectes, els vincles, els dubtes, el suport mutu, els anhels i les pors entre dones que opten per conformar formes d’intimitat que desafien els conceptes tradicionals de família, amor i amistat.

L’amiga de la meva amiga (2022) de Zaida Carmona

L’única ficció dels quatre llargmetratges presentats, L’amiga de la meva amiga confessa ja des del seu títol la filiació amb el cinema de la nouvelle vague i els films d’Éric Rohmer. Zaida Carmona es desvia d’un registre habitual en moltes pel·lícules lèsbiques, el del drama més o menys romàntic, per firmar una comèdia "bollo" d’embolics en què les protagonistes s’enamoren i es desenamoren unes de les altres a partir de trobades atzaroses per la ciutat. El film entronca així amb una tradició del cinema francès que a més converteix la cinefília de les seves protagonistes en un dels seus trets identificatius: l’escena més romàntica es produeix, com no, durant una projecció d’El raig verd de Rohmer. Però també es declara hereu de títols com Go Fish (1994) de Rose Troche, que ja celebrava l’atracció entre un grup d’amigues des d’un to desenfadat que qüestionava les fronteres tradicionals que separen l’amistat de la relació sexoafectiva monògama. Amb moltes convidades especials i alguns encontres inesperats, L’amiga de la meva amiga també es pot llegir com un retrat des de la ficció d’una certa escena lèsbica a Barcelona, de les seves connexions, llocs de trobada, aficions i inquietuds.

Alteritats (2023) d’Alba Cros i Nora Haddad

La consciència de grup des de la qual les directores catalanes exerceixen una pràctica de cinema lèsbic es posa de manifest en el fet que la codirectora d’Alteritats, Alba Cros exerceix d’actriu protagonista i directora de fotografia del film comentat just abans, L’amiga de la meva amiga. En aquest cas se li suma Nora Haddad, especialista en so que debuta aquí darrera la càmera. La voluntat de reivindicar la diversitat de les experiències i les identitats lèsbiques defineix aquest llargmetratge guanyador, entre d’altres, del Premi Ciutat de Barcelona 2024. El film evoca en l’arrencada la figura de Safo des d’un paisatge mediterrani gairebé abstracte, per aterrar de seguida en un present concret en què coneixem les vides de diferents dones a partir del seu testimoni en primera persona. Se’ns presenten la Manoly i la Carla, mares d’una criatura, amb el desafiament que suposa per a la primera viure la maternitat des de la identitat trans; la Khali explica per què no veu contradictori ser treballadora sexual, lesbiana i feminista; Mo Benet experimenta hormonalment amb el seu cos com a forma de hackejar el codi binari que conforma la nostra societat; la Dolors Majoral i la Núria Aleu aporten l’experiència de l’edat i defensen al dret a un "separatisme" lèsbic; la Fatou Cabdou i la Gina Balde narren la seva experiència com a catalanes racialitzades; i l’Alf Anguil ens situa el lesbianisme en l’oblidat món rural… Una constatació que la representació lèsbica s’imbrica necessàriament amb la consciència interseccional. 

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.