El cinema lèsbic català – Apostes per al futur

A poc a poc, al llarg dels anys i per diversos motius —l’article de la setmana passada n’avançava alguns, com ara el major accés de cineastes dones a la direcció, iniciatives com les de Dones Visuals i espais i festivals com el CCCB, la Mostra de Films de Dones o el D’A, entre d’altres—, s’ha anat construint un ecosistema dins del cinema català que afavoreix i visibilitza l’existència de relats que desafien l’heteronorma. Encara que en aquest article ens centrarem sobretot en curtmetratges recents de directores molt prometedores que aborden la identitat i el desig lèsbic des de múltiples perspectives, aquest desafiament adopta formes variades, canviants i mutables. A més dels curtmetratges destacats, que, juntament amb els llargmetratges esmentats en l’article de la setmana anterior, permeten augurar una possible edat daurada del cinema lèsbic dirigit per dones a Catalunya (i, en general, esperem, un cinema català més divers i inclusiu en un futur immediat), ens agradaria esmentar dos títols produïts dins de l’excel·lent projecte Simfonies de la ciutat, promogut pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el suport de Dones Visuals. Un és el documental assagístic Algunos recuerdos (no) son míos, de Rebecca Tolosa, una reflexió poètica i molt personal sobre els arxius que conserva i protegeix Ca la Dona, i que permeten traçar genealogies bilèsbiques i feministes, connectant el passat amb el present i també amb el futur. L’altre és el fascinant You Are Not A Real Woman (2026), de Marta Romero i Kha Villanueva, una pel·lícula "travestí", tal com la defineixen les seves directores, a mig camí entre el documental i la ficció, entre la performance artística i la crítica social, que denuncia i posa en evidència la violència trànsfoba i homòfoba i, en general, les situacions d’humiliació i maltractament a què, diàriament, han de fer front les persones del col·lectiu.

Gairebé setembre, de Lucía G. Romero (2025)

Si hi ha una mirada interseccional en el cinema català contemporani, aquesta és, sens dubte, la de Lucía G. Romero, una jove directora amb una obra que  sempre ha combinat qüestions de classe i identitat racial, i que ha incorporat, en el seu últim curtmetratge, també temes vinculats a la identitat sexual i de gènere. Graduada en Direcció a l’ESCAC, Romero va guanyar el 2024 el premi Crystal Bear del Festival de Berlín al millor curtmetratge pel seu treball final de carrera, Cura sana. El 2025, Casi septiembre, el seu segon curtmetratge, va tornar a ser seleccionat a la Berlinale. Ambdues obres mostren l’interès de la directora per retratar, amb una mena de realisme estilitzat, les experiències de protagonistes, sovint molt joves, pertanyents a les classes menys privilegiades de la societat i sotmeses a la precariat i la violència. Casi septiembre, que recorda el cinema de Sean Baker i Andrea Arnold i està localitzat en un decadent càmping de qualsevol poble turístic de costa, incorpora en la seva trama l’incipient desig entre les seves dues joves protagonistes: l’Alejandra, una noia que treballa i viu amb la seva desestructurada família al càmping, i l’Amara, una turista ocasional. A través del personatge de l’Alejandra, i situant-la en contrast amb la voluptuosa i despreocupada Amara, el curt duu a terme un colpidor retrat d’una feminitat fosca, incapaç de connectar emocionalment a causa de la situació d’extrem desemparament en què es troba.

Ferides, d’Alba Cros (2025)

Com Casi septiembre, el nou curtmetratge d’Alba Cros, la codirectora del documental Alteritats, conté una escena d’intimitat entre les dues protagonistes que desafia les representacions més tradicionals del sexe lèsbic. En pla fix, i a una distància respectuosa de les dues actrius, Cros filma una emergència del desig que, poc després, s’atura quan una de les dues noies decideix que no pot continuar. A aquest moment de dubte, filmat amb la pantalla en negre, el segueix una escena d’enorme tendresa que desplaça el desig eròtic i es converteix en el centre narratiu i emocional d’aquest preciós i estilitzadíssim curtmetratge. La directora exhibeix una pulsió i un talent natural per filmar cossos i rostres, i s’hi aproxima atenent els gestos imperceptibles que construeixen la coreografia amorosa entre dues persones que es troben en el punt inicial d’una relació afectiva: les mirades nervioses i els mitjos somriures durant el sopar que comparteixen, el frec dels cossos mentre caminen pel carrer i, finalment, la trobada sexual i l’instant de màxima tendresa i complicitat entre totes dues. Ferides és una pel·lícula noctàmbula i poètica, una anticomèdia romàntica lèsbica plena de sensibilitat i tendresa que provoca un desig molt concret: que l’Alba Cros continuï dirigint també cinema de ficció.

Perpètua felicitat, de Sofía Esteve i Isa Luengo (2022)

Abans d’Els buits (2024), el premiat i excel·lent curtmetratge documental sobre el Patronato de Protección a la Mujer que van dirigir juntament amb Marina Freixa Roca, Sofía Esteve i Isa Luengo van dirigir Perpetua felicidad el 2022. Tal com van explicar en l’extensa entrevista que els va fer la nostra companya Núria Vidal, aquest curtmetratge de ficció parteix d’una experiència biogràfica de Luengo, el pare de la qual va perdre les cordes vocals en ser diagnosticat amb un càncer de laringe. Perpetua felicidad se centra en la relació entre l’Alma, que té quinze anys, i en Kike, el seu pare, que acaba de ser operat i ha d’aprendre a comunicar-se a través d’una tècnica que s’anomena parla esofàgica. El curt segueix l’estructura d’una narració d’iniciació o coming of age, i incorpora al complicat trajecte de pare i filla cap a la comprensió i l’enteniment mutu l’emergència del desig sexual de l’Alma cap a una de les seves companyes del cor on canta. El curt pren el seu títol dels noms de dues santes màrtirs considerades patrones de les parelles del mateix sexe, i conté una misteriosa, onírica i sensual seqüència en la qual, d’un paisatge muntanyós nocturn, sorgeixen gemecs i sons d’intens plaer eròtic entre dones que desperten el desig adormit de la protagonista. Una escena que podria avançar, a nivell tonal, l’esperadíssim primer llargmetratge que està desenvolupant aquesta parella de cineastes: un film ambientat en l’Espanya franquista i definit com "una història de licantropia, sexualitat i esperits".

Panteres, d’Érika Sánchez (2020)

De tots els curtmetratges destacats, aquest és el que potser encaixa de forma menys directa en l’etiqueta de cinema lèsbic, encara que, sens dubte, les seves dues joveníssimes i gens convencionals protagonistes i la mirada única de la seva directora, Érika Sánchez, permeten definir-lo com una obra que s’obre a representacions i desitjos allunyats de l’heteronorma. Presentat a la secció Generation del Festival de Berlín, el curt és, de nou, un relat coming of age protagonitzat per dues noies de 13 anys en aquest confús moment en què la identitat s’està construint. L’experimentada Sánchez, que havia dirigit prèviament el documental sobre Arcadi Oliveres Mai és tan fosc (2014), se centra en la representació dels cossos femenins i en la percepció que les dones tenim de nosaltres mateixes, així com en la manera com la societat la modela. Panteres s’inicia al vestuari d’un gimnàs on, envoltada per cossos femenins de tota mena, la Joana, una noia adolescent, comença a prendre consciència de si mateixa i del seu propi físic i pren una decisió agosarada que afectarà també la seva millor amiga, la Nina. Un dels grans encerts del curt de Sánchez és la sensibilitat amb què captura la indefinició d’un estadi encara molt embrionari de la construcció de la identitat sexual i de gènere de les dues protagonistes, que són amigues, però que comparteixen una relació d’absoluta intimitat que es desenvolupa sobretot entre les quatre parets de l’habitació d’una d’elles. No obstant això, l’autèntic as a la màniga de Sánchez són Laia Capdevila i Rimé Kopoború, les actrius no professionals que encarnen la Joana i la Nina amb una naturalitat, originalitat i carisma desbordants.

AMB EL SUPORT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.