Anàlisi de pel·lícules i sèries estrenades en sales i plataformes: una mirada crítica a les estrenes més recents.
Crítica:
El segon llargmetratge de la danesa Jeanette Nordahl parla sobre els infortunis de la vida i les segones oportunitats en el context familiar.
Crítica:
Gia Coppola continua posant el focus en el viatge identitari de personatges complexos, aquesta vegada amb el relat d’una dona adulta (Shelley, interpretada per Pamela Anderson) i les relacions que la defineixen: amb ella mateixa i amb les persones que l’envolten.
Crítica:
En el seu quart llargmetratge, la directora Blandine Lenoir adapta la novel·la gràfica ‘Juliette, los fantasmas regresan en primavera’, de Camille Jourdy.
Crítica:
La segona pel·lícula d'Agustina Macri narra la història real de la primera dona minera de la Patagònia Argentina.
Crítica:
Millor òpera prima i millor actriu revelació als Premis César, Premi de la Joventut al Festival de Canes, Premi Punto de Encuentro i Premi del Públic a la Seminci de Valladolid. Tots aquests reconeixements són una garantia de l'originalitat i l'atractiu de ‘La receta perfecta’, òpera prima de la jove directora francesa Louise Courvoisier que, amb el seu primer film ha aconseguit superar les 900.000 entrades a França.
Crítica:
El desenllaç de la tercera temporada de ‘Hacks’, la fabulosa sèrie creada per Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jen Statsky, ens va deixar amb el cor en un puny. Seria definitiva la confrontació entre Deborah (Jean Smart) i Ava (Hannah Einbinder), la parella amb més química de la història de la televisió recent? La també excel·lent quarta temporada ha resolt aquest dubte i ens ha traslladat a un nou escenari: el dels secrets de la creació d'un ‘late night’, ampliant els temes recurrents de la sèrie i introduint-ne de nous.
Crítica:
Des de l'estrena de Veneno (2020), minisèrie basada en el seu llibre '¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de La Veneno', la periodista i documentalista Valeria Vegas s'ha dedicat a reivindicar a icones semioblidades (Susana Estrada, Nadiuska) de la cultura popular espanyola i a referents de la història LGBTIQ+ del nostre país ('Vestidas de azul', 'Manolita', 'la Chen de Arcos'). Ara li arriba el torn a Maria Antonia Abad, nom real de Sara Montiel, una de les estrelles més importants de la història del cinema espanyol i icona pop i mediàtica inoblidable.
Crítica:
A l’inici del penúltim episodi d’'El conte de la serventa' sona “Look what you made me do”, de Taylor Swift, mentre un grup de criades liderades per June Osborne (Elisabeth Moss) es dirigeixen, per fi, a rebentar d’una vegada per totes Gilead, la dictadura que les ha violat i torturat repetidament durant anys. L’elecció de la cançó i la realització de l’escena –a càmera lenta– poden semblar una fotesa, però simbolitzen un dels mals que ha arrossegat la sèrie després de la seva primera temporada: convertida en un referent del feminisme pop, sovint s’ha quedat encallada en una espectacularitat que ha anat en detriment de la narració.
Crítica:
La docusèrie de Mònica Terribas posa en el centre la veu i l'experiència de 13 antigues integrants de l'Opus per construir un relat col·lectiu en primera persona sobre la condició subalterna que s'atorga a les anomenades numeràries auxiliars pel fet de ser dones.
Crítica:
Alauda Ruiz de Azúa s'enfronta en la seva primera sèrie a un problema del qual es parla molt poc: els abusos sexuals dins del matrimoni.
APUNTA'T A LA NEWSLETTER PER REBRE PERIÒDICAMENT TOTA L’ACTUALITAT SOBRE EL CINEMA
FET PER DONES, AMB LES ESTRENES, CRÍTIQUES DE FILMS I SÈRIES, ENTREVISTES, FILMORETRATS I MOLT MÉS.