CRÍTIQUES
Anàlisi de pel·lícules i sèries estrenades en sales i plataformes: una mirada crítica a les estrenes més recents.
Crítica:
Mi mamá Jayne: A la recerca de la mare rere la icona sexual Jayne Mansfield
L'actriu Mariska Hargitay debuta com a directora amb un documental de rescat i reconciliació familiar amb el vessant maternal de Jayne Mansfield, arraconat pel pes de la seva imatge com a estrella i com a encarnació extrema de l'estereotip de la "rossa ximple".
Crítica:
Volver a ti: Entre l’amor i la compassió
El segon llargmetratge de la danesa Jeanette Nordahl parla sobre els infortunis de la vida i les segones oportunitats en el context familiar.
Crítica:
The Last Showgirl: L’albada d’una deessa
Gia Coppola continua posant el focus en el viatge identitari de personatges complexos, aquesta vegada amb el relat d’una dona adulta (Shelley, interpretada per Pamela Anderson) i les relacions que la defineixen: amb ella mateixa i amb les persones que l’envolten.
Crítica:
Juliette en primavera: La família, malgrat tot
En el seu quart llargmetratge, la directora Blandine Lenoir adapta la novel·la gràfica ‘Juliette, los fantasmas regresan en primavera’, de Camille Jourdy.
Crítica:
Miss Carbón: Lluitar per l’esfondrament (del patriarcat)
La segona pel·lícula d'Agustina Macri narra la història real de la primera dona minera de la Patagònia Argentina.
Crítica:
‘Hacks’ Temporada 4: Els límits de la comèdia
El desenllaç de la tercera temporada de ‘Hacks’, la fabulosa sèrie creada per Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jen Statsky, ens va deixar amb el cor en un puny. Seria definitiva la confrontació entre Deborah (Jean Smart) i Ava (Hannah Einbinder), la parella amb més química de la història de la televisió recent? La també excel·lent quarta temporada ha resolt aquest dubte i ens ha traslladat a un nou escenari: el dels secrets de la creació d'un ‘late night’, ampliant els temes recurrents de la sèrie i introduint-ne de nous.
Crítica:
Súper Sara: Retrat íntim i pop de la més gran
Des de l'estrena de Veneno (2020), minisèrie basada en el seu llibre '¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de La Veneno', la periodista i documentalista Valeria Vegas s'ha dedicat a reivindicar a icones semioblidades (Susana Estrada, Nadiuska) de la cultura popular espanyola i a referents de la història LGBTIQ+ del nostre país ('Vestidas de azul', 'Manolita', 'la Chen de Arcos'). Ara li arriba el torn a Maria Antonia Abad, nom real de Sara Montiel, una de les estrelles més importants de la història del cinema espanyol i icona pop i mediàtica inoblidable.
Crítica:
El final d’El conte de la serventa: Un elogi a la resistència
A l’inici del penúltim episodi d’'El conte de la serventa' sona “Look what you made me do”, de Taylor Swift, mentre un grup de criades liderades per June Osborne (Elisabeth Moss) es dirigeixen, per fi, a rebentar d’una vegada per totes Gilead, la dictadura que les ha violat i torturat repetidament durant anys. L’elecció de la cançó i la realització de l’escena –a càmera lenta– poden semblar una fotesa, però simbolitzen un dels mals que ha arrossegat la sèrie després de la seva primera temporada: convertida en un referent del feminisme pop, sovint s’ha quedat encallada en una espectacularitat que ha anat en detriment de la narració.
Crítica:
El minuto heroico: Així naturalitza l’Opus l’explotació laboral de les dones de l’organització
La docusèrie de Mònica Terribas posa en el centre la veu i l'experiència de 13 antigues integrants de l'Opus per construir un relat col·lectiu en primera persona sobre la condició subalterna que s'atorga a les anomenades numeràries auxiliars pel fet de ser dones.
Crítica:
Querer: Aprendre a estimar-se una mateixa
Alauda Ruiz de Azúa s'enfronta en la seva primera sèrie a un problema del qual es parla molt poc: els abusos sexuals dins del matrimoni.
